De tirans i insurrectes

Fa temps que viuen sota la dictadura dels cereals de marca per esmorzar, que no veuen altra cosa a la tele que el canal 24 hores de dibuixos animats i que al cotxe no s'escolta res més que el disc del Club Súper 3. Anys que no van de vacances on volen perquè toca recórrer tots els parcs temàtics de la península i mesos que el menú del cap de setmana es redueix a pizza i macarrons. O macarrons i pizza. No poden convidar amics a sopar perquè el nen els fa quedar malament superant-se gamberrada rera gamberrada, com el dia que es va pixar a la vichyssoise. Tampoc no van a sopar tots dos a un restaurant perquè, a la primera forquillada, la cangur els truca dient que no pot més i que marxa.

Però el més sorprenent de tot és que, lluny de castigar-lo, el deixen fer! Que si no volen reprimir-li els instints, que si en aquesta edat no se'ls poden posar límits, que si han d'experimentar... Tard o d'hora la cosa havia de petar i després d'una nit que no li han fet ni cas cada cop que els cridava, el nen s'ha llevat indignat, ha entrat al menjador disposat a muntar el numeret, i s'ha quedat de pedra en veure que per esmorzar tenia els espinacs que no havia volgut per sopar, que la tele ja no hi era i que a la paret de sobre el sofà hi havia una pintada que amb grans lletres vermelles deia "LLIBERTAT PARES OPRIMITS!".

Publicat a Time Out Barcelona 58

L'Stòitxkov

"Papa, qui és l'Stòitxkov?" pregunta la veueta. El papa agafa aire, mira al cel buscant la il·luminació de sant Joan Gamper, s'aclareix la gola i explica que l'Stòitxkov era un davanter del Barça que agafava la pilota i no la deixava fins que feia gol, que era indomable i que formava part del gloriós dream team. "El què?". A la veueta això li sona a xino. I el pare, fent un esforç per no prendre's la pregunta com una blasfèmia, es posa dret, mà al pit, i recita l'alineació complerta del dream team pel nen i el seu amiguet, que fan cara rara fins que senten el nom d'en Guardiola. "No, papa, aquest senyor és l'entrenador del Barça!".

"Senyor? Però si és més jove que jo!", pensa el papa acollonit. I com riuen els nens quan els hi diu que el Schuster havia jugat al Barça! "Apa, papa, si aquest entrenaba al Madrit!" diu el nen. "No hase falta que dises nada más!" afegeix l'amiguet, i tots dos es pixen de riure.

"Això no pot ser!", remuga el pare indignat. I comença a parlar de les quatre lligues seguides del dream team i de la Copa d'Europa; i no prou satisfet, intenta recrear el gol d'en Koeman ("L'entrenador patata del Valènciaaa!", riuen els nens) a Wembley amb un coixí del sofà... i es fa un pinçament a l'esquena. Els dos nens es posen a enganxar cromos fent veure que no el veuen. "El teu pare sempre fa aquestes coses?".

I el pare no sap si li fa més mal el pinçament o saber que els seus ídols s'han fet grans, i que no només els futbolistes són més joves que ell, també ho comencen a ser alguns entrenadors. Sic transit gloria mundi.

Publicat a Time Out Barcelona nº36

Ens morirem?

La Mercè, que té cinc anys, està preocupada perquè ha sentit per alguna banda que la gent es mor. Angoixada, ha agafat la seva cadireta de fusta vermella i s'ha plantat a la cuina, on el pare i la mare preparen el dinar. "Papa, mama, nosaltres no ens morirem mai, oi?". El pare i la mare s'han quedat clavats. S'han mirat l'un a l'altre i, en un d'aquells acords tàcits de progenitors, li han volgut dir la veritat amb molt de tacte: "Tothom es mor un dia o altre, reineta".

A la Mercè, esmaperduda, se li han negat els ullets, però abans que es posés a plorar, la seva mare ha intervingut ràpidament: "La gent es mor quan es fa velleta. S'arruguen molt i molt i al final es moren. I nosaltres encara no ens hem arrugat, oi?". Semblava que això la tranquil·litzava però, segons després, la nena ha dit: "Però el gat de la tieta es va morir i no tenia arrugues!". Moment de silenci. Ullets. "Els gats tenen pèl i no se'ls veuen les arrugues, reineta", ha contestat el pare. Ara sí. La Mercè ho ha vist lògic, s'ha tranquil·litzat, i ha marxat a jugar a casa de la veïneta. Una hora més tard, els seus pares han rebut una trucada de la mare de la veïneta exigint indignada que vagin a buscar la seva filla impertinent, que està asseguda a una cadireta vermella davant de l'àvia octogenària preguntant-li una i altra vegada que quan li falta per morir-se.

Publicat a Time Out Barcelona nº54

Papa, pipííí!

Ara que ja va sense bolquer, la Pepa, de dos anyets, ha après fa poquet a avisar quan té ganes d'anar al lavabo. Un petit pas per a ella i un gran pas per a la humanitat, que diria la mare del Neil Armstrong. Els seus pares estan molt contents, i ho troben superpràctic: són al sofà veient la tele i un concís "papa, pipí" els indica que han de dur-la corrents al lavabo. No sempre hi arriben a temps, però la nena avisa, i això és el que importa.

La petita ho troba d'allò més divertit. Una paraula seva i tot déu es movilitza al ritme de la musiqueta del Benny Hill per portar-la al lavabo cagant llets abans no s'ho faci a sobre; sobretot si ha dit "Caca". De fet, tan divertit ho troba que, de tant en tant, diu la paraula màgica només per veure'ls córrer; i quan arriben al lavabo i l'asseuen a la tassa, se'ls queda mirant amb cara desconcertada i murmura "Oh! Ada no sudt!", per tornar a donar la veu d'alarma just al moment en que tornen a seure al sofà.

L'altre dia va esperar que el seu pare s'enfilés a dalt de tot d'una escala a canviar una bombeta. "Papa, caca", va dir de cop. El pare es va fotre de lloros baixant a tota pressa i encara va una mica coix. Sembla que des de llavors l'han clissada, perquè ja no li fan tant de cas. Per això, després de tres avisos, ha decidit fer-s'ho a la catifa persa del menjador. Que n'aprenguin, home!

Publicat a Time Out Barcelona nº52

Campaments d'estiu

Campaments d'estiu: una barreja entre Gran Hermano, la mili i South Park. Nens i nenes conviuen plegats amb monitors als que intenten torejar-se des del primer minut. Aviat veus qui és qui: els líders, els eterns números dos, els llepaculs, els rebels, el solitari...; i com s'organitzen: els lobbys de nenes, l'ONG dels enyorats, les aliances dels dèbils i 'la màfia'; un grupet que marca el territori, controla el menjador i lidera opinió a les activitats. Són els que tallen el bacallà (o el pollastre rebossat, pel que fa al cas). Però ull, que aquesta màfia no és més que una cortina de fum. Existeix un altre grup que, sense fer tant de soroll, en fa de molt més grosses: els nerds.

Poc populars i ens hàbils socialment, els nerds va al seu rotllo i són del tot imprevisibles. En una ocasió, inspeccionant habitacions, veig que la colla dels nerds, que dormen tots junts, tenen tota la roba pel terra. "Ei, que no teniu armaris o què?", els renyo. "Es que hem fet un terrari a l'armari, senyu". I m'ensenyen el merder de sorra, herbotes seques i insectes que han muntat a les prestatgeries. Capgrossos dins un bol d'aigua pudenta, formigues, un escarabat coix... M'informen que la joia de la corona és una Mantis, que em mostren satisfets: "la creuarem amb l'escarabat i després mirarem com se'l menja", proclamen. Un que fa ulls de boig explica seriós que volen arrencar les antenes a les formigues "per veure si així es maten entre elles" (tot en nom de la ciència, esclar), i un tercer suggereix que hi col·labori mentre un altre tanca la porta i la resta de petits mengeles em rodegen... Estic perduda!

Publicat a Time Out Barcelona nº29

Nota: dedicat als companys de summercamps!

Preludi d'estiu

Caravana. I la ràdio diu que n'hi ha per estona, que les cues són quilomètriques. Quin pal. I els nens, cada vegada més pesadets. Maleït el moment que vau decidir passar el cap de setmana a la platja. "Per desconnectar", deia la teva dona. Amb una tornada així, la desconnexió –relativa, doncs els nens no han deixat de barallar-se en tot el cap de setmana– se'n va a fer punyetes. Si això és un preludi del que t'espera a les vacances d'estiu, que et diguin on has de signar per tornar a la feina ara mateix.

De cop i volta te n'adones que fa estona que els nens callen, i mires pel retro a veure si dormen. Doncs no. Estan fent llengotes per la finestreta al nen del cotxe del costat; que respon amb ganyotes. Els teus s'hi tornen. L'altre enganxa burilles al vidre i gesticula dient-los que són per a ells. Els teus li fan botifarra. L'intercanvi gestual va pujant de to, però és divertit, i no pots evitar riure; com a mínim, no fan soroll!

El nen de l'altre cotxe t'ha vist riure i et mira, desafiador, amb la mà al costat de la cara i el dit del mig ben dret. ¿Però què s'ha cregut aquest mico? Li treus la llengua i li tornes el gest, amb tota la mala llet del món. El nen es gira i et dedica un calvo. Ah sí? I just quan ets a punt de tornar-li el calvo, veus la cara de la seva mare, que et mira escandalitzada; i com el pare ha sortit del cotxe i ve directe a trencar-te la cara. "Papaaaaaa, quan falta per arribaaaar?", se't queixen els nens.

Jo, ogre

Després del nen posseït del súper, un dels espècimens de la fauna infantil que més ràbia fa és el nen tocacollons dels restaurants. Un petit vàndal fàcil de detectar perquè crida, munta el numeret mentre dina, o juga a la pista americana entre les taules. El pitjor de tot és que, per qualsevol dels postulats de la llei de Murphy, acabaràs seient a la taula del costat. Prepara't: t'acabes de convertir en espectador privilegiat i en víctima propiciatòria d'una tacada.

Primer no et treurà els ulls de sobre, buscant la manera de captar la teva atenció, a les bones o a les males. Si, conciliador, li rius alguna gracieta, ja l'has cagada, perquè no te'l treuràs de sobre. I si no li fas cas, passarà a l'atac. Pot començar donant cops de peu a la taula (i sentiràs un rutinari "Rei, no moleeeestis"; però res, el rei molesta), després et llençarà olives, crostons de pa, un ou ferrat... ; i arribarà a vessar-te l'aigua o a tacar-te sense voler amb el gelat de xocolata. Tot el que pugui passar, passarà. Fins i tot trobar-te'l amorrat al teu plat, com una aparició, perquè el teu dinar li ve més de gust que el seu. En aquell moment, la seva mare és ben capaç de dir-te: "Ai, senyor, que li fa res que li agafi una mica de lasanya? És que al nen li fa gràcia, i com que no ha volgut els seus macarrons, no voldria que es quedés amb gana".

Llavors ve quan et transformes en l'ogre dels contes i devores el nen i la mare que el va parir.

Bon profit!

Publicat a Time Out Barcelona nº72