divendres, 28 d’agost del 2009

Mamma mia!

Mamma mia, la mama! Aquest ésser entre superheroïna i ídol intocable és millor que les fades dels contes i més sàvia que les professores de l'escola. Espanta els monstres de sota el llit, cura els mals de panxa i fa els millors macarrons del món. La mama tot ho troba, tot ho arregla i tot ho cura. I l'Edipet ho té claríssim: la seva és la millor de totes.
A casa l'Edipet, però, això comporta més d'una situació incòmoda. La frase "Tu no, la mama" fueteja sovint l'oïda d'avis, tiets i padrins, pobres comparses que no tenen res a pelar al costat d'aquesta semideesa que tot ho pot; però sobretot matxaca l' oïda del pare que, al costat de la supermama, s'ha convertit en el papa invisible; just al revés que a Los Increíbles. I és que cada vegada que el pare de l'Edipet intenta fer alguna cosa amb el seu fill, com ara dur-lo al cine o a xutar al parc, el nen acaba repetint entre gemecs i sanglots allò de "Jo vull la mamaaa"; i au, cap a casa!
Tothom diu que ja li passarà quan creixi, però el pobre pare no ho porta gaire bé. Potser per això avui se li ha dibuixat un somriure pèrfid quan ha sentit el final d'una discussió entre el seu fill i un amiguet. "La meva mama sap més coses i és més divertida que la teva", deia l'Edipet tot repel·lent. "Però la meva és més guapa", replicava l'amiguet. "Qué dius! La més guapa és la Beyoncé!", ha sentenciat l'Edipet, categòric.
Mamma mia, la Beyoncé...

divendres, 21 d’agost del 2009

La nena que s'havia empassat un altaveu


Hi havia una vegada una nena que s'havia empassat un altaveu. O això, o era filla secreta de la Castafiore; el cas és que el seu volum de veu sempre era molt alt; irritantment alt. A casa seva s'hi van acostumar deseguida: en van tenir prou amb cridar més fort que ella quan l'havien de renyar i apujant el volum de la tele quan no la volien sentir. Els veïns, però, no ho duien tan bé. Viure en aquell edifici s'havia tornat insuportable. La sentien a totes hores, cridant quan s'enfadava, xisclant si estava contenta... Els del segon, que són molt soferts, no deien res i anaven cada dos dies a la farmàcia a comprar-se taps per a les orelles i analgèsics pel mal de cap. Els del tercer, que són molt de missa de tota la vida, resaven perquè la nena es quedés afònica. Els del quart, embogits ja pel soroll, havien arribat a plantejar-se que la nena caigués escales avall i que semblés un accident; i els del cinquè, que eren els únics que gosaven demanar a la família de la nena que, siusplau, fessin el favor d' abaixar-li una mica els decibels, es trobaven que els pares de la petita baladrera feien el sord...
Al final, la pressió veïnal ha fet que els pares de la nena prenguessin una determinació, i des de fa un mes, el tiet bomber se l'emporta els caps de setmana que té torn; així economitzen una miqueta amb la sirena del vehicle, que hi ha crisi, tu.


Dedicat a la Lè, el Mó i l'Ot!
Publicat a Time Out Barcelona nº66

dimarts, 4 d’agost del 2009

Non grata


Tots tenim el típic amic o conegut que no té química amb els nens. Aquell col·lega que, quan s'acosta a un nen petit, sense fer res, el fa plorar. El nen, un cop segur als braços de la seva mare, li dedica una mirada rancuniosa, els ulls encara vermells del plor desconsolat, mentre la mare, de reüll, recrimina l'amic amb mitja ganyota i li perdona la vida; com dient "Perquè ets amic del meu marit, que si no...". Tinc un amic així. I és bona gent, pobre, però desperta aquest tipus de reaccions en els nens; com si un bon dia el col·lectiu infantil hagués decidit declarar-lo persona non grata i la notícia s'hagués escampat pels lobbys de les guarderies com el virus del refredat.
Aquest tipus d'amic, que acostuma a ser de gènere masculí, acostuma a manifestar un esperit crític que no sembla complaure massa als petits reis de la casa, encantats de conèixer-se i de que tothom estigui per a ells, els hi rigui les gracietes i les carones, els rotets i els peterrons, i totes aquelles coses que, si les fa un adult –sense els diminutius corresponents, esclar–, generen la desaprovació més absoluta. Total, que de seguida el detecten: "WARNING! Un que no ens fa cas!" i, comunicant-se en aquell llenguatge ininteligible dels bebés, estil dofins, es passen una consigna de cotxet a cotxet entre rialletes mefistofèliques: "A per ell!". No, definitivament no és qüestió de química: és un complot!

Publicat a Time Out Barcelona nº60