Pastanyes i Canallets

Gràcies a la globalització i a la mania que tot el que vingui dels Estats Units és cool –una paraula que, obviament, mola més que «guai»–, ja fa temps que la castanyada se’ns ha transmutat en halloween i que substituïm moniatos, castanyes i panallets per carbasses malèfiques i disfresses de terror. I aquí rau el secret de l’èxit d’aquesta festa entre els petits: que els canallets es poden disfressar de zombis, de bruixes, de fantasmes… de tot el que faci por! I estan encantats, esclar. En Fidelet, per exemple, que és un nano molt pràctic, agafa un llençol (net, per a desesperació de la seva mare) i es disfressa de fantasma. En Xavieret esgota tots els rotllos de paper higiènic del lavabo de casa, i tot i que el renyin (aquest nen desesperaria la mare d’en McGyver), creu que la seva disfressa de mòmia és la bomba. La Ramoneta s’ha vestit de bruixa amb una cosa satinada negra amb forats i llacets que ha trobat al calaix de la tauleta de nit de la seva mare, que s’ha posat tota vermella quan l’ha vista (“La meva mama flipa amb la meva disfressa”, explicarà a la senyu bocabadada), i l’Olegueret, que és molt de la ceba, diu que es difressarà de moniato mutant. Els pijets del cole, en canvi, amb el seu posat xulesc, s’han engominat els cabells, s’han posat trajo i corbata i ulleres de sol. Diuen que van de corruptes, que són els que fan més por de tots. I, fet i fet, són autèntics fantasmes…

Bona castanyada a tots!

(Don't) think green!

Negar-se en rodó a menjar verdura és un clàssic dels petits canalles. La consigna és cara de fàstic davant de tot el que sigui verd, sobretot si està cuit; les tàctiques, infinites: mal de panxa espontani, simulació gore de nàusees (“Ai, que rujaré!”), melodrama emocional (“mama, pèsols? tu ja no m’estimes!”) o aixecament i revolta (“Espinacs? No passaran!”). Els punyeteros cada dia són més creatius. Convençuda que només se’ls pot combatre amb les seves pròpies armes, la mare original ha dut els seus dos petits activistes anti-verdura a un espectacle infantil a Nou Barris que li ha recomanat una amiga. Actúen els +Tumàcat, un grup d’intrèpids superherois vegetals que, amb un parell de pebrots, s’esmunyen dins uns ajustadísims vestits de lycra de colors, s’hi posen els calçotets per sobre, i es converteixen en el Capità Carbassó, l’Home Bròquil, el Noi Pastanaga, o el Professor Súper Tomàquet. Els dos petits s’ho han passat bomba seguint la furgo dels superherois, ballant, rient, corejant els seus noms, animant l’Albergínia Galàctica perquè saltés o demanant globus gegants al Dr. Súper Tomàquet. I a l’hora de sopar, la mare original ha aprofitat per colar-los un bon plat de bròquil, però els nens li han tornat a muntar el drama. L’excusa? Que l’Home Bròquil els hi havia caigut molt bé i que no es menjaran un parent seu mai de la vida. “Mira que n’ets de cruel, mama!”.

Publicat a Time Out Barcelona nº70

Armes de dona

L’Eva Jota, àlies «Eva Guixots» perquè sempre pinta sortint-se de la ratlla, cada dia fa cara de pomes agres i no vol jugar amb ningú de P4 a l’hora del pati. S’asseu tota malcarada en un racó i espera que passin els minuts fins que torna a ser hora d’entrar a classe. Avui una altra nena, la Lena, ha decidit que jugarà amb l’Eva Guixots peti qui peti, perquè ja n’està farta de veure-la sempre allà sola en un racó, pobreta. S’hi ha acostat poc a poquet i li ha dit per jugar juntes. L’Eva Guixots ni se l’ha mirada. La Lena ha insistit una mica més, però la Guixots ha grunyit, amenaçadora. Toca retirada, Lena. I la petita s’allunya tota indignada. Què s’ha cregut la Guixots? Vendetta! I se’n va cap al nen cavernícola de la classe, en Jonathan, i li ordena que aixequi les faldilles a l’Eva Guixots. Així n’aprendrà! El nen cavernícola fa que sí amb el cap, s’acosta a la seva presa i compleix l’encàrrec com un sicari eficient. Faldilles amunt! L’Eva Guixots xiscla, crida, gemega i renega amb la cara vermella com un pebrot (on deu haver aprés tantes paraulotes?). El xivato de la classe, l'Arturet, que ho ha vist tot amagat darrera un arbre del pati, va directe cap a la senyoreta a informar. Però la Lena, que se n’adona, se li avança, es planta davant la senyoreta i li diu amb la seva carona més angelical: “Senyu, senyu, l’Arturet li ha dit al Jonathan que li aixequi les faldilles a l’Eva Guixots!”.

Publicat a Time Out Barcelona nº42

Repel·lent!

He conegut un nen repel·lent que mai no està content, sino corull de joia. Quan va de colònies, parla de com escataina la gallina i com esgüellen els ratolins; i els seus companys se’l miren com si fos marcià. Però si mai se’n foten d’ell dient-li-ho, replica tot saberut i arrufant el nas que “En tot cas, encara no està provat que hi hagi vida a Mart”.

Aquest nen té com a hobby corregir tothom –siguis on siguis, a la consulta del metge o a la cua del super– i gaudeix (que no disfruta) especialment quan algú diu “Vale” i ell, amb la seva veueta irritant, pot replicar “Vale no, d’acord”. Gairebé dirieu que babeja del gustet. Pensareu que a un especímen com aquest li cauen hòsties per totes bandes a l’hora del pati o que li prenen l’entrepà cada dia, però no. Res més lluny de la realitat. La senyu de cinquè –que des que el coneix, porta sempre un parell de tranquimacins al bolso– no s’explicava que el repel·lent no marxés del cole cada dia amb un ull de vellut. No és que sigui el més popular de la classe, però per alguna extraña raó ningú no gosa tocar-li un pèl. I si primer ella agraïa tenir a classe un nen civilitzadet, ara ja comença a estar-ne farta; sobre tot d’ençà que ha descobert que ja ha anat un parell de vegades a informar el director de l’escola que algun dia ella ha acabat la classe cinc minuts abans. I avui, ai! El nen se'ns ha quedat tancat al lavabo! A pany i clau. Un moment... per què fa aquest somriure estrany, la senyu?

Publicat a Time Out Barcelona nº43

Dedicat a l'Helena... ella ja sap per què ;-)

Malparits

Si és cert allò que diuen que darrere de tot gran home hi ha una gran dona, darrere de tot nen malparit hi ha un pare o una mare malparits. Comprovat. I no cal anar gaire lluny per trobar exemplars d’aquesta espècie. Un recent treball de camp m’ha dut a descobrir l’ínclit Àlex i la seva mare. A l’Àlex, per començar, no li dóna la gana de relacionar-se amb els nens de la classe que parlen català. Ha muntat el seu grupet,

del qual és líder, i margina la resta amb tot l’orgull d’un petit mascle alfa. Ahir, sortint de classe, un dels descastats, en Blai, va intentar integrar-se jugant a cotxes amb l’Àlex i el seu seguici mentre les mares xerràven.

A l’instant, l’Àlex va començar a bramar, dient que en Blai l’havia pegat.

En Blai, pobre, que no és famós perquè se li escapi la mà fàcilment, no entenia res. La mare de l’Àlex consolava el seu fill dient-li “seguro que el nene lo ha hecho sin querer” i el nen, sanglotant entre llàgrimes de cocodril, que no, que ho havia fet expressament. Llavors la mare, sense tallar-se ni un pèl, va i li salta “Pues si tu ves que un niño te pega, pégale tú más fuerte”. Apa! I després, mossega-li l’orella!, que afegiria la mare del Mike Tyson. I si no t’entén, crida més fort! I ull per ull i dent per dent! I hay dos líneas de investigación! Decididament, amb espècimens com aquests, quin gran futur li espera a la humanitat.

Publicat a Time Out Barcelona nº37