He conegut un nen repel·lent que mai no està content, sino corull de joia. Quan va de colònies, parla de com escataina la gallina i com esgüellen els ratolins; i els seus companys se’l miren com si fos marcià. Però si mai se’n foten d’ell dient-li-ho, replica tot saberut i arrufant el nas que “En tot cas, encara no està provat que hi hagi vida a Mart”.
Aquest nen té com a hobby corregir tothom –siguis on siguis, a la consulta del metge o a la cua del super– i gaudeix (que no disfruta) especialment quan algú diu “Vale” i ell, amb la seva veueta irritant, pot replicar “Vale no, d’acord”. Gairebé dirieu que babeja del gustet. Pensareu que a un especímen com aquest li cauen hòsties per totes bandes a l’hora del pati o que li prenen l’entrepà cada dia, però no. Res més lluny de la realitat. La senyu de cinquè –que des que el coneix, porta sempre un parell de tranquimacins al bolso– no s’explicava que el repel·lent no marxés del cole cada dia amb un ull de vellut. No és que sigui el més popular de la classe, però per alguna extraña raó ningú no gosa tocar-li un pèl. I si primer ella agraïa tenir a classe un nen civilitzadet, ara ja comença a estar-ne farta; sobre tot d’ençà que ha descobert que ja ha anat un parell de vegades a informar el director de l’escola que algun dia ella ha acabat la classe cinc minuts abans. I avui, ai! El nen se'ns ha quedat tancat al lavabo! A pany i clau. Un moment... per què fa aquest somriure estrany, la senyu?
Publicat a Time Out Barcelona nº43
Dedicat a l'Helena... ella ja sap per què ;-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada