dimecres, 12 de maig del 2010

Cria corbs...

El pare del primer quarta, separat, és un home culte, ateu i sense prejudicis culturals. Li ha costat sang, suor i llàgrimes (i hores de teràpia) desprendre’s dels tics dogmàtics d’una educació catòlica d’escola de capellans; del concepte de culpa, del de pecat o del dels mals pensaments, però ho ha fet. Manté una relació fàcil i civilitzada amb la seva ex, és un pare modern i té una existencia mitjanament feliç. Políticament desenganyat, però, ha redecorat la seva vida –com diu el proverbi suec– canviant quatre cosetes de lloc a casa. Però ara el pare del primer quarta està trasbalsat perquè aquest cap de setmana que li tocaven els nens, els molt canalles han torpedinat la seva línia de flotació. Tot ha vingut per unes làmines de dones nues, reproduccions d’obres de grans pintors, que s’ha penjat al dormitori. “Papa, per què col·lecciones dibuixos de dones despullades?”, ha preguntat tot seriós el nen, que té nou anys. “És art, fill meu”, ha contestat ell tot solemne. “Ecs, quin fàstic, això no és art, és una guarrada!”, ha sentenciat la nena, que té un parell d’anys més. “Però què dius, filla? Un cos nu és bonic”, ha argumentat el pare. “No, papa, és asquerós”, l’ha corregit el nen amb cara de fàstic. El pare del primer quarta no se’n sap avenir: com poden haver sortir tan conservadors? Però si els han educat com cal! I els petits inquisidors parlen baixet i li llencen mirades de reprobació. Estan a punt d’excomulgarlo. Per viciós. Per marrano. Per tenir làmines de dones nues al dormitori. “Doncs és el meu dormitori i m’hi penjo el que em dona la gana!” –ha replicat el pare amb indignació. I amb un estirabot preadolescent, s’hi ha tancat amb un cop de porta.

Dedicat al pare del primer quarta ;)

dimarts, 4 de maig del 2010

Jo ho sé tot i tu no

La Rafeleta Tothosap és el prototip més rabiós del petit canalla setciències. No cal que li expliquis res perquè ja sap de tot: més que els seus amics i més que els pares dels seus amics, no admet que ningú li ensenyi res i no tolera que li portin la contrària, perquè a casa seva estan en possessió de la veritat absoluta i això ja la coloca per sobre dels simples mortals. I és que la nena va pel món enarborant la bandera familiar de la supremacia intel·lectual; i els demés, a callar. Sap tot el que explica la mestra a classe, coneix el final de tots els contes i fa saber en to condescendent als seus petits companys que ells, malauradament, no són intel·ligents. Riu i fa que no amb el cap cada vegada que algun diu la seva a classe. La seva manera de pensar sempre és la bona i els demés estan tots equivocats; parlin del que parlin. Uf, no voldria trobar-me-la en una feina quan sigui gran, la Rafeleta! No us perdeu el sistema que fa servir per tal de catalogar els adults. Segons ella, els que tenen una professió amb un nom ben llarg i complicat d’escriure, com els seus pares, són els més intel·ligents de tots; la resta, mindundis de segona. Potser per això avui a classe quan la mestra els ha preguntat un per un que què volien ser de grans i el Ramonet ha dit que ell, de gran, seria tècnic superior de tocs a l’esfèrica i propulsor de cuirs rodons al fons d’una xarxa, la Rafeleta ha fet ullets i parpellejant vint-i-cinc vegades seguides li ha comunicat que a partir d’ara són nòvios.