diumenge, 31 de maig del 2009

El nen-killer


El saben aquel que diu que dues senyores estan al parc amb els seus nens i una diu a l'altra "Escolti senyora, que el seu nen ha tret la llengua al meu". I l'altra replica: "Coses de nens, no passa res". I la primera respon: "Sí, però a veure com li paro jo l'hemorràgia, ara!". És il·lustratiu com pocs per parlar del nen-killer, un espècimen dels més perillosos; no perquè vagi pels parcs arrencant llengües, sinó perquè és així de violent. El nen-killer (o nena, encara més perillosa) és una mena de psicópata en miniatura que, a la mínima, pega, mossega o esgarrapa. I sempre se'n surt. No l'hem de confondre amb el nen animalot, amb més massa muscular i menys substància grisa, que pega i, en canvi, sempre l'enxampen. El nen-killer és més subtil; i, a més, és capaç de fer servir el nen animalot per executar els seus plans més vils.
Fa cara de no haver trencat mai un plat, quan en realitat pot fer miques la vaixella sencera. Amb una notable habilitat per tergiversar la realitat, dóna la volta a totes les acusacions contra ell per evidents que siguin, i sempre cau dret, com els gats.
La seva raó de ser? Doncs ni videojocs ni punyetes, ni yo soy rebelde porque el mundo me hizo así. La mala baba es porta dins. El nen-killer neix, no es fa; i el que és pitjor: creix. I com diria la mare de l'Spielberg veient Tiburón: "Sí, vamos a necesitar un barco más grande".

Publicat a Time Out Barcelona nº65

divendres, 29 de maig del 2009

Lliçó de vida


El pare de les criatures està content perquè li han regalat un petit conte il·lustrat que revela el secret de la felicitat. És la història d'una ovella que tot el dia menja herba, cuida els seus anyellets, fa una becaineta, torna a menjar herba i se'n va a dormir. Un dia, li pregunten a l'ovella què faria si tingués més temps, i l'ovella, després de reflexionar una estona, diu que menjaria més herba, cuidaria els seus anyellets, faria una becaineta més llarga, tornaria a menjar herba i se n'aniria a dormir. "I si et toqués la loteria?". I l'ovella rumia i respon: "menjaria més herba, cuidaria els meus anyellets, faria una becaineta més llarga, tornaria a menjar herba i me n'aniria a dormir".
El pare lletraferit s'ha emocionat perquè creu que aquest petit conte il·lustrat no podia encertar-la més: la felicitat està en les coses senzilles! Quina gran lliçó. I, amb tota la intenció, el deixa oblidat a la saleta, perquè els seus fills se'l trobin, el llegeixin encuriosits i, en la seva tendra innocència infantil, descobreixin que ser feliç costa ben poquet.
En arribar de l'escola, els nens troben el conte i se'l llegeixen. Primer la nena, després el nen. I el pare, impacient per compartir aquella revelació trascendental amb els seus fills, pregunta complagut què en pensen del llibre. Els nens es miren l'un a l'altre, se'l miren a ell i responen: "Però qué tonta, l'ovella aquesta, que no se n'adona que sempre fa el mateix?".

Publicat a Time Out Barcelona nº62

dijous, 21 de maig del 2009

Tengo una pregunta para usted...


"Com es fan els nens?", pregunta en Pauet a mig dinar. La mare s'ennuega, i el pare una mica més i escup el glop de vi. "Per on surten ho tinc clar, el que no sé és per on entren", afegeix curiós.
"Calma. Contestem pedagògicament", es diuen els pares amb la mirada l'un a l'altre; i el pare pren la paraula: "Mira, Pauet, el pare posa una llavor dins de la mare, la llavor creix i es fa un nen". Molt bé. "I com l'hi posa?", pregunta en Pauet.  El pare respira fons i li diu: "Doncs l'hi posa amb el penis". Rèplica automàtica del nen: "I això com es fa?". El pare nota que el coll de la camisa li va ara una mica just; aquesta resposta pedagògica s eli està fent massa llarga. "Doncs el pare i la mare s'estiren al llit i..." una mirada censuradora de la seva dona, en plan a-veure-què-expliques-tu-ara, li talla el discurs. 
"I qui es posa a sobre de qui?" –en Pauet és un nen amb moltes inquietuds; ja ho diu la seva professora, que per tenir sis anys pregunta molt a classe. El pare sua. La mare li fot patada per sota la taula. "Ehm... doncs depén, de vegades un, de vegades l'altre", contesta el pare amb un fil de veu. "Ah", diu el nen. Silenci. "Papa, i quan em vau fer a mi, qui estava a sobre i qui estava a sota?". El pare es vol fondre. Només atina a murmurar un tímid "Doncs ara no me'n recordo, rei". "Com que no te'n recordes? Si m'estaveu fent a MI", crida indignat. Quina poca consideració.

Publicat a Time Out Barcelona nº68

La fase rosa


L'altre dia una amiga em deia, resignada, que la seva filla de 4 anys està en plena fase rosa. Tot ho vol d'aquest color: la roba, les sabates, les gomes del cabell... tot ha de ser rosa-que-l'amor-s'hi-posa (i si és de les princeses Disney, molt millor). Es veu qu és una etapa que passen la majoria de nenes, i que va a més fins que se supera (o no). El primer símptoma és això del color rosa, després venen braçalets, collarets, arracades... i les nenes es guarneixen com arbres de nadal.
Els nens se les miren estranyats, pensant que s'han tornat boges (i aquí comença a obrir-se l'esquerda del no-hi-ha-qui-les-entengui-les-dones); i elles, contentes d'estar tan guapes, fan una rialleta i els hi piquen l'ullet (llavors ve quan ells pensen que, pobretes, els hi deu haver entrat alguna cosa a l'ull). L'etapa culmina amb maquillatges i purpurines vàries (els nens: "per què porteu la cara bruta?".
Les que vam ser nenes als 70 també haviem tingut el nostre moment d'exaltació de la feminitat, sí, però, fins a aquests extrems? I és que ara tenim petites Gabrielles Solís de Mujeres Desesperadas, pets presumits, que quan van a jugar a casa l'amigueta, li pregunten amb una rialleta pèrfida a la mare d'aquesta que per què no es tenyeix les canes, que si no hauria de fer servir una antiarrugues a la seva edat o si ja té a punt l'anticel·lulítica per l'operació bikini. Qué mones... 

Publicat a Time Out Barcelona nº67

divendres, 1 de maig del 2009

Tinc tita!


Que si les nenes són tontes, que si els nens són més forts, que si les nenes només ploren, que si els nens són més divertits... a la classe de P3 ha esclatat la guerra de sexes. En Blai cada dia torna a casa amb una nova veritat universal que li han explicat els seus petits congèneres. 
Avui el gran tema és que, per ser nen, pot fer pipí dret. Perquè té tita. I les nenes no. Les nenes són tontes perquè no poden fer pipí dretes i no ténen tita. "Penis", el corregeix la mare. Com es digui, però les nenes no en tenen. Apa!
Decidida a tallar d'arrel el que ella defineix com una incipient actitut masclista, la mare feminista aposta pel diàleg i explica al seu fill que no per tenir penis els nens són millors que les nenes. El nen se la mira amb cara de què-m'has-d'explicar-tu-a-mi. La mare, pacient, insisteix en que tots són iguals, però que les nenes, quan es fan dones, poden tenir fills i que això els nens sí que no ho podran fer mai. En canvi, les nenes i les dones, si volen, també poden fer pipí dretes. Ella mateixa ho faria si li donés la gana! El nen, que l'ha estat escoltant en silenci, se la mira incrèdul quan sent això, i li pregunta: "Però mama, tu tens penis?". I la mare, perdent els estreps, respon cridant "JA T'HE DIT QUE LES DONES NO EN TENIM!". El nen se la mira amb suficiència i li contesta: "... doncs te n'hauràs de comprar un".

Publicat a Time Out Barcelona nº61