divendres, 26 de març del 2010

Serà un geni!

Música de mozart, babyeinsteins, mètode Doman… ensinistrar futurs genis es l’obsessió de molts pares. N’hi ha que dissimulen i n’hi ha que no es tallen ni un pèl. Un d’aquests m’obre la porta, tot atrafegat. Du cartolines a les mans i un full de gomets a la boca “Pafa, pafa, fom a la fala”. I el segueixo. Deu estar jugant amb el nen, penso. Pero no. Sobre la taula hi ha una pila de cartolines blanques i una caixa grossa plena de gomets. S’asseu, es treu els gomets de la boca i els va enganxant a les cartolines. Com que és mestre de pretecnologia, imagino que prepara material per la classe del dilluns (és que treballa a l’escola pública), però tampoc. M’explica que allò és un nou sistema per a estimular l’inteligència del seu bebé. Es tracta d’enganxar un gomet a la primera cartolina, dos a la segona, i així fins arribar a cent gomets a la cartolina número cent. “Després les vas ensenyant al nen cada dia a la mateixa hora”. I afegeix, tot emocionat: “I fixa’t que totes les cartolines ténen forma de rectangle auri!”. Només faltava que em digués que les havia beneïdes en Punset. “El meu fill serà un geni i es dedicarà a les finances” –sentencia estarrufat– “i conduirà un mercedes i viurà a Pedralbes”. Tot seguit, em dedica una demostració pràctica i comença a ensenyar-li cartolines al nadó. “Mira! Mira com s’hi fixa!”, crida tot esverat. A la quarta cartolina, però, el bebè fa una glopada enorme sobre la cartolina… i sobre les finances, el mercedes, i la casa de Pedralbes. Geni de les finances? El teu fill serà okupa!

Publicat a Time Out Barcelona nº30

divendres, 19 de març del 2010

És la jungla!

Per fi sembla que arriba el bon temps, i amb ell un munt de propostes a l’aire lliure per als més petits: festivals de titelles, circs ambulants, ludoteques… Genial! Per fi podreu arrencar-los del sofà on s’han enquistat a veure tele tot l’hivern. Feliços, marxeu plegats a gaudir d’un bon espectacle infantil al carrer. Fa un bon dia, els nens semblen encantats amb la idea i per uns instants el cap de setmana s’ha convertit en una d’aquelles pelis familiars americanes on tot és perfecte. Però no podia durar gaire, la cosa. I és que no comptàveu amb els petits depredadors de la jungla urbana, habituals en aquest tipus d’actes a l’aire lliure especialment quan són gratuïts. No abunden, però es fan notar. Tot ha estat arribar al festival i trobar-se amb l’espectacle paral·lel que solen oferir aquestes alimañas, que diria la mare del Rodríguez de la Fuente: marcar territori a cops de colze, empentar per col·locar-se al davant de tot, colar-se a l’últim moment, boicotejar l’espectacle, emprenyar els actors per fer la gracieta… I no espereu que els seus pares els hi diguin res. És més: pobre de tu que els cridis l’atenció, perquè llavors el pare de l’alimaña muta en entrenador de fútbol chusquero; la mare, en cheerleader histèrica i ja la tenim liada. “Amb el meu nen no t’hi fiquis!”, t’escup el progenitor amb sorna carajillera. Discutiu, puja el tó, se’t dispara la pressió i acabeu marxant cap a casa renegant i engegant a la merda l’espectacle, l’aire lliure, i la maleïda fauna protegida.

Publicat a Time Out Barcelona nº69