Non grata

Tots tenim el típic amic o conegut que no té química amb els nens. Aquell col·lega que, quan s'acosta a un nen petit, sense fer res, el fa plorar. El nen, un cop segur als braços de la seva mare, li dedica una mirada rancuniosa, els ulls encara vermells del plor desconsolat, mentre la mare, de reüll, recrimina l'amic amb mitja ganyota i li perdona la vida; com dient "Perquè ets amic del meu marit, que si no...". Tinc un amic així. I és bona gent, pobre, però desperta aquest tipus de reaccions en els nens; com si un bon dia el col·lectiu infantil hagués decidit declarar-lo persona non grata i la notícia s'hagués escampat pels lobbys de les guarderies com el virus del refredat.

Aquest tipus d'amic, que acostuma a ser de gènere masculí, acostuma a manifestar un esperit crític que no sembla complaure massa als petits reis de la casa, encantats de conèixer-se i de que tothom estigui per a ells, els hi rigui les gracietes i les carones, els rotets i els peterrons, i totes aquelles coses que, si les fa un adult –sense els diminutius corresponents, esclar–, generen la desaprovació més absoluta. Total, que de seguida el detecten: "WARNING! Un que no ens fa cas!" i, comunicant-se en aquell llenguatge ininteligible dels bebés, estil dofins, es passen una consigna de cotxet a cotxet entre rialletes mefistofèliques: "A per ell!". No, definitivament no és qüestió de química: és un complot!

Publicat a Time Out Barcelona nº60