Jo, ogre

Després del nen posseït del súper, un dels espècimens de la fauna infantil que més ràbia fa és el nen tocacollons dels restaurants. Un petit vàndal fàcil de detectar perquè crida, munta el numeret mentre dina, o juga a la pista americana entre les taules. El pitjor de tot és que, per qualsevol dels postulats de la llei de Murphy, acabaràs seient a la taula del costat. Prepara't: t'acabes de convertir en espectador privilegiat i en víctima propiciatòria d'una tacada.

Primer no et treurà els ulls de sobre, buscant la manera de captar la teva atenció, a les bones o a les males. Si, conciliador, li rius alguna gracieta, ja l'has cagada, perquè no te'l treuràs de sobre. I si no li fas cas, passarà a l'atac. Pot començar donant cops de peu a la taula (i sentiràs un rutinari "Rei, no moleeeestis"; però res, el rei molesta), després et llençarà olives, crostons de pa, un ou ferrat... ; i arribarà a vessar-te l'aigua o a tacar-te sense voler amb el gelat de xocolata. Tot el que pugui passar, passarà. Fins i tot trobar-te'l amorrat al teu plat, com una aparició, perquè el teu dinar li ve més de gust que el seu. En aquell moment, la seva mare és ben capaç de dir-te: "Ai, senyor, que li fa res que li agafi una mica de lasanya? És que al nen li fa gràcia, i com que no ha volgut els seus macarrons, no voldria que es quedés amb gana".

Llavors ve quan et transformes en l'ogre dels contes i devores el nen i la mare que el va parir.

Bon profit!

Publicat a Time Out Barcelona nº72