La Mercè, que té cinc anys, està preocupada perquè ha sentit per alguna banda que la gent es mor. Angoixada, ha agafat la seva cadireta de fusta vermella i s'ha plantat a la cuina, on el pare i la mare preparen el dinar. "Papa, mama, nosaltres no ens morirem mai, oi?". El pare i la mare s'han quedat clavats. S'han mirat l'un a l'altre i, en un d'aquells acords tàcits de progenitors, li han volgut dir la veritat amb molt de tacte: "Tothom es mor un dia o altre, reineta".
A la Mercè, esmaperduda, se li han negat els ullets, però abans que es posés a plorar, la seva mare ha intervingut ràpidament: "La gent es mor quan es fa velleta. S'arruguen molt i molt i al final es moren. I nosaltres encara no ens hem arrugat, oi?". Semblava que això la tranquil·litzava però, segons després, la nena ha dit: "Però el gat de la tieta es va morir i no tenia arrugues!". Moment de silenci. Ullets. "Els gats tenen pèl i no se'ls veuen les arrugues, reineta", ha contestat el pare. Ara sí. La Mercè ho ha vist lògic, s'ha tranquil·litzat, i ha marxat a jugar a casa de la veïneta. Una hora més tard, els seus pares han rebut una trucada de la mare de la veïneta exigint indignada que vagin a buscar la seva filla impertinent, que està asseguda a una cadireta vermella davant de l'àvia octogenària preguntant-li una i altra vegada que quan li falta per morir-se.
Publicat a Time Out Barcelona nº54
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada