diumenge, 8 de març de 2009

Pura lògica


L'aparell de música nou d'uns amics que no funciona perquè el petit de la casa ha posat una galeta maria al porta CD; una mare que, quan diu al seu fillet de dos anys que no obri la nevera, que surt el fred, el veu tornar ben abrigat per repetir l'operació; i un nen de sis anys que, un dia, pel carrer, pregunta al seu pare que si la gent, quan es mor, va al cel, com és que no ens cauen tots al damunt. Això, senyors, és la lògica diàfana de la canalla.
Raonaments com aquests poden posar-nos en més d'una situació difícil... sobretot si ens els fan en veu alta i davant d'estranys. Sense anar més lluny, l'estiu passat, de vacances al país basc amb uns amics i el meu nebot de dos anys, vam anar a una sidrería a reservar taula per dinar. A l'hora que hi vam arribar, mig matí, el lloc semblava tancat i a les fosques, i quan ja erem a punt de marxar perquè pensàvem que allà no hi havia ningú, apareix una senyora. Porta una diadema ampla que li aparta del front un gran matoll de cabells permanentats tenyits d'un ros escandalós, les celles dibuixades amb perfilador, un excès d'ombra blau cel, i tant de rimmel a les pestanyes que, de ben segur que ha de fer un esforç per manternir els ulls oberts. Molt amable, ens diu que pren nota i que ens guarda una taula. I li dedica un somriure al nen amb aquella enorme boca pintada de color vermell extintor. El petit, sociable com mai, li torna el somriure, es tomba cap a mi, i xiscla tot ilusionat: ¡mira, mira, ha vingut un pallasso!

Publicat a TimeOut Barcelona 24

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada