divendres, 6 de març del 2009

El senyor Pinces

"Qui és aquest?"– diu una veueta innocent mirant-se el llamàntol viu que dóna cops dins la pica de la cuina. "El senyor pinces", li diem. El petit de la casa, que té tres anys, se'l mira tot encuriosit des de dalt d'un tamboret, a una distància prudencial. No les té totes. La bèstia, que pesa un quilo llarg, mou antenes, potes i pinces en un intent tan desesperat com inútil per escapar.
"I què li farem?" –torna a preguntar la veueta. "Ens el menjarem!" –responem triomfants. I el petit ens mira amb els ulls ben oberts i careta de pena, i diu: "Pobret". Silenci. Fiblada de remordiment. Sabíem que no seria fàcil liquidar la bèstia; sobretot des que el peixater ens ha recomanat que, en lloc de bullir-lo viu, li talléssim el cap amb un ganivet, que no patiria tant, però ara ens sentim criminals. 
"Sobretot no ferim la sensibilitat del nen". I el fem sortir de la cuina per distreure'l i acabar de preparar el dinar, que els convidats són a punt d'arribar. Comès el llamantolicidi, i amb la bèstia de cos present a l'olla, no sabem cap on mirar quan el nen ens posa a prova: "On és el senyor Pinces?". "Ha anat a fer un vol", mentim. "I quan tornarà?", pregunta. "Carinyo, el senyor pinces no tornarà". I se'ns fa un nus a la gola fins que l'arribada del primer convidat ens permet escaquejar-nos cap a la cuina. És des d'allà que sentim la veueta explicar tota divertida al nostre amic: "Saps què? La mama ha agafat un ganivet i ha fet TXAC! i li ha tallat el cap al senyor pinces". I afegeix, rellepant-se: "I ara ens el menjarem! Mmmm!". La mare que el va parir...

Publicat a TimeOut Barcelona 23

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada