divendres, 4 de desembre del 2009

Compra'm, compra'm, compra'm!

Que si compra’m una chuche, que si sobres de cromos, que si ara vull aquest rellotge de la Jelouquitty que val trenta euros… Trenta euros? Bye bye, Kitty! “Compra’m alguna cosa” és el mantra dels petits consumistes quan els treus a passejar. Es pensen que els adults som el banc central europeu, i si els dius que no portes diners, responen freds i calculadors: “Doncs ves al caixer que te’n doni”. Són despiatats. Alguns fins i tot exerceixen de mercenaris de l’afecte, fent-lo proporcional a la inversió efectuada. Ara, ells no s’hi maten gaire quan toca fer regals; sempre tenen el mateix as a la màniga: un dia van descobrir que et feien gràcia els seus dibuixets i ho exploten amb tot el morro; qualsevol guixot val. I tu, per no ferir-los l’autoestima, sempre acabes dient “Oh, quin dibuix més bonic!”, convençut que te l’ha fet amb tot el carinyo del món. Incaut!

Avui era a la tenda de queviures de la cantonada quan han entrat una àvia i la seva néta. La nena anava carregada de llaminadures que li acabava de comprar la iaia, i la dependenta, que sempre hi diu la seva, se la mira i li etziba: “Què, arruïnant l’àvia?”. La nena, passant de tot, ha continuat muntant la joguina de l’ou de xocolata mentre l’àvia comprava cava per celebrar el seu sant. “I què li has regalat a l’àvia pel seu sant?”, ha preguntat la dependenta a la nena. “Res” ha contestat ella tan fresca, per rectificar de seguida amb desgana: “buenu, sí, dibuixets. Per cert, iaia, m’has de comprar uns colors que valen 150 euros si vols que te’n faci més”.

1 comentari:

  1. Em pregunto com es fa per educar als nens al marge del consumisme. Som els primers en mirar que no els falti de res per què siguin feliços sense ser massa conscients que el que fa més feliç a una criatura és que estiguis per ella.
    Quan penso en les coses que em feien feliç de petita, no recordo cap nina ni cap objecte, però recordo perfectament els contes que m'explicava la iaia, com m'ensenyava a cosir i a fer casetes de cartró, les cabanyes que feia amb els meus germans... En definitiva, el que recordo són coses que no tenen preu.

    ResponElimina