De vegades una se sent extraterrestre. Vas per la vida convençuda que ho fas tot el millor que pots –sobre tot amb el primer fill, pagant la novatada– fins que, tard o d’hora, coincideixes amb un pare o una mare d’aquells que tot ho saben i que tenen un màster en com educar els fills dels altres. Qualsevol diria que formen part d’una lògia secreta on se’ls descobreix la veritat absoluta i universal. Sempre et tens un a prop, i apareix quan menys t’ho esperes. Avui, al parc, li has dut un entrepà de xocolata al teu nen, que feia bots de l’alegria quan l’ha vist. No n’hi dones sovint i, esclar, allò era una festassa! Mentre jugava i se’l menjava tot content, tu contemplaves emocionada aquell moment de felicitat absoluta fins que una veu femenina ha dit: “És dolentíssim que mengin coses dolces, no ho sabies?”. Grinyol de violí desafinat i tallada de rotllo. “Perdó?” demanes educadament. “Això, que el sucre els genera addició. Jo al meu només li dono patés d’algues, que aporten molts nutrients”. Eing? “I segur que de nit no et dorm bé”, diu condescendent. Però què diu? Si no la coneixes de res! “Si no l’alimentes bé, el seu cervell no es desenvoluparà com cal?”. De què va? “Tu vols que faci tres carreres i un doctorat?”, diu pujant el to per veure si reacciones. Però què és això, una càmera oculta? No pots ni badar boca. Veient que no respons, se’t queda mirant, et repassa de dalt a baix, sospira, i fa que no amb el cap. T’acaba de deixar per tonta. Està clar que no et voldran mai a la lògia (massa sucre quan eres petita, segur!).
Publicat a Time Out Barcelona nº20
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada