divendres, 21 d’agost del 2009

La nena que s'havia empassat un altaveu


Hi havia una vegada una nena que s'havia empassat un altaveu. O això, o era filla secreta de la Castafiore; el cas és que el seu volum de veu sempre era molt alt; irritantment alt. A casa seva s'hi van acostumar deseguida: en van tenir prou amb cridar més fort que ella quan l'havien de renyar i apujant el volum de la tele quan no la volien sentir. Els veïns, però, no ho duien tan bé. Viure en aquell edifici s'havia tornat insuportable. La sentien a totes hores, cridant quan s'enfadava, xisclant si estava contenta... Els del segon, que són molt soferts, no deien res i anaven cada dos dies a la farmàcia a comprar-se taps per a les orelles i analgèsics pel mal de cap. Els del tercer, que són molt de missa de tota la vida, resaven perquè la nena es quedés afònica. Els del quart, embogits ja pel soroll, havien arribat a plantejar-se que la nena caigués escales avall i que semblés un accident; i els del cinquè, que eren els únics que gosaven demanar a la família de la nena que, siusplau, fessin el favor d' abaixar-li una mica els decibels, es trobaven que els pares de la petita baladrera feien el sord...
Al final, la pressió veïnal ha fet que els pares de la nena prenguessin una determinació, i des de fa un mes, el tiet bomber se l'emporta els caps de setmana que té torn; així economitzen una miqueta amb la sirena del vehicle, que hi ha crisi, tu.


Dedicat a la Lè, el Mó i l'Ot!
Publicat a Time Out Barcelona nº66

1 comentari: