Atracadent!

“Papa, se’m mou una altra dent!” exclama cridant tota esverada la reina de la casa mentre amb la mà aparta d’una revolada el diari que fins ara el pare llegia tan tranquil. “El ratonsitu Pérez m’haurà de deixar un regalet!”, ha afegit triomfant. “Marinúria, ja tens deu anys. No ets una mica gran per això?”, li ha dit el pare. Ni cas. “Fixa’t, papa, es mou tant que podria caure’m avui mateix”. El pare, sense ànim de cedir, torna a la càrrega molt seriós: “Marinúria, et dic que ets massa gran per aquestes coses. Ja t’han caigut moltes dents. No tindràs un regal per totes i cada una”. Ui! això a la Marinúria no li ha agradat gens, però en lloc de recòrrer a l’estratègia de la llagrimeta i el rampell, la nena se’l mira als ulls i, freda i calculadora, li diu: “Papa, t’estic avisant amb temps. Me la puc arrencar avui, que és diumenge i està tot tancat, i no tindràs temps de comprar-me res”. Però què s’ha cregut la nena aquesta? El pare, enfadat, li diu que ja n’hi ha prou, que està castigada. “Però tindré regal o no?” insisteix la nena, amb to amenaçador. “Ja t’he dit que ets massa gran; i punt!” respon ferm el pare. “Papa, no voldràs que la meva germana petita perdi la il·lusió tan aviat si algú li diu qui deixa els regalets, oi que no?” insinua la petita xantatgista. Touché. “Digues-li al ratonsitu que em pot deixar el regal en efectiu”, ha rematat satisfeta.

Publicat a Time Out Barcelona n.64

Únete a nosotrosss… (Intro)

El petit canalla de casa porta molta estona quiet, sense dir ni mu. Té la boca oberta i la mirada perduda, no ha tocat el berenar i no respon quan el crides pel seu nom. No pateixis, no està catatònic encara que ho sembli: la tele l’ha abduït. I és que el petit canalla està enganxat a la caixa tonta que programen els llestos que volen fer-nos tontos. S’empassa sèrie rere sèrie per insubstancial que sigui i suporta les pauses absorbint els anuncis com una esponja, distracció paliativa. Per la pantalla desfilen nines-bebé que es posen malaltes i que et diuen que tenen mocs (ves-te preparant, futur progenitor de petit canalla!), nines-noia que van al centre comercial i a la discoteca (nenes: així es lliga!; nens: com patireu!), mosqueteres ridícules de colors cursis que es trencaràn una ungla quan desenbeinin l’espasa, cotxets caríssims que corren sols (ho tens clar si de gran en vols un!), guerrers ferotges que arrenquen caps (qui ha dit incitació a la violència?) i la consola de torn sense la qual no ets ningú (tant tens, tant vals, nano: ves-ho aprenent)… Total, un grapat de valors acollonants.

I llavors, tu, que has provat sense èxit totes les paraules màgiques per deslliurar-lo de l’encanteri catòdic (com anem al parc i et deixo jugar amb el meu portàtil), tens un terrorífic déja vu: la nena de Poltergeist! La petita Carol Anne contactava amb els mals esperits de la casa a través de la tele o és que en realitat també estava abduïda per la caixa tonta i per això es va liar la que es va liar a casa seva?

La il·lustració és una recreació canallil d'un cartell de Poltergeist

FELIÇ 2010!!!

Des del blog de Canallades us vull desitjar a mares, pares, oncles, tietes, mestres, germans, a tots els que patiu i rieu amb els petits canalles que teniu a prop i a tots els que els voleu ben lluny un molt feliç 2010!

Gràcies per llegir, per comentar i per compartir les Canallades i fins l'any que ve!

Petons!

Raquel.

Ara ve Nadal!

Vacances de Nadal! Un parèntesi a aquestes alçades de l’any és d’agraïr, et ve molt de gust tenir uns dies per descansar. Però ai! Els nens pleguen de l’escola el 22… i tu no tens festa fins el 25. Emergència! No hi ha casals i els avis s’han fet els bojos quan has insinuat per telèfon si podien ocupar-se dels néts un parell de dies. Pagaries una canguro, però entre la crisi i les festes de nadal a la cantonada, la butxaca no està per grans despeses… L’últim recurs és el Chiquipark de la cantonada, aquella mena de pàrking de nens d’on surten suats, esbufegant i vermellots de cara. Si fas números, veus que resulta més econòmic que la cangur. Sempre havies jurat que mai no els aparcaries en un lloc així, els teus nens; que això és per pares que passen dels seus fills i que no saben què fer amb ells i va contra els teus principis… Però ara mateix els principis tenen molt poc a pelar davant la realitat i per això, quan has fet càlculs i has vist que la cosa està molt apretadeta aquestes festes, has preferit començar a mentalitzar els teus fills: “Nens, els reis estàn pobrets aquest any”. Sense deixar de mirar la tele, el gran, que ja sap de què va la història, ha contestat tot repel·lent, “Apa, que s’estirin una mica, papa, que el govern va rescatar els bancs i ja poden demanar un crèdit”. Acte seguit, el petit ha afegit, impassible: “Són reis, papa, a ells segur que els hi donen”. I tu per un moment has pensat: “Chiquipark o Guantànamo?”

Publicat a Time Out Barcelona nº48

El ros i blanquet

Llumetes al carrer, gent per tot arreu, nadales a tota castanya que aniquilen qualsevol voluntat d’estalvi, i la dèria dels regals. No haviem quedat que hi havia crisi? Mentre fas cua entre cops de colzes i empentes per comprar els torrons, perquè aquest any el lot de l’empresa era misèrrim, la nena, que s’avorreix, pregunta: “Papa, i per què és Nadal?”. Agobiat com estàs només et falta entrar en un bucle de per quès interminable. “Pregunta-li a la teva mare”, has contestat de mala gana. “M’ha dit que t’ho pregunti a tu”, replica amb veueta repel·lent. Qué bandarra, la teva dona, com sap treure’s els marrons de sobre! “Doncs mira,” –vas al gra– “per Nadal es celebra el naixement de Jesucrist”. La nena et mira bocabadada. “El ros i blanquet és Jesucrist? Però aquest senyor va existir?” demana amb sorpresa. “Alguns diuen que sí i alguns diuen que no, depén”, contestes secament. “Ah, és com Pare Nadal i els Reis Mags?” pregunta. “Més o menys”, respons sense ganes d’allargar-te. “I com el el Caga Tió?” insisteix. “Sí”, contestes. “I porta regals per Nadal?” s’interessa. Rebufes. “Doncs sí, si et portes bé i calles, porta regals”, respons malhumorat per tancar el tema d’una vegada. A la nena li brillen els ulls: això del Nadal és la bomba, cauen regals per tot arreu! “Papa, i al Jesucrist aquest he de deixar-li un got de vi i galetes com als Reis Mags o donar-li laxant perquè cagui regals com el Tió?”

Publicat a Time Out Barcelona nº 49-50

Guerra de sexes

A classe d'anglès extraescolar, els de quart juguen a endevinar paraules fent mímica. Qui falla, paga penyora. Uns cedeixen l'estoig i d'altres la carpeta o l'anorac, i al final del joc toca recuperar-ho fent alguna cosa ridícula que l'equip guanyador tria. Avui han jugat nens contra nenes –és el que volen sempre– i han guanyat les nenes. Després de celebrar-ho victorejant i fent llengotes als nens, primer han decidit que per tal de recuperar els objectes, calia fer el monkey. Esverades pel triomf, en un moment d’inspiració, han demanat als nens que fessin el number eight amb el cul (i el twenty two, i l’eighty eight…) i es pixaven de riure. Pobres nens. Per què a ells no se’ls acudeixen aquestes coses quan guanyen?

En Gerard, amb una pila de penyores a recuperar, ha suat fent tots els números amb el cul, però a l’hora de sortir encara li faltava recuperar l’anorac. La senyu ha dit que li tornessin, que ja era tard, però una nena ha replicat inmediatament que ni parlar-ne, que en Gerard també havia de pagar penyora per l’anorac. I mentre discutien esverades el què, una espontània ha cridat fora de si: “Que es baixi els pantalons!” La senyu, convençuda que el nen no ho farà, comença a organitzar la fila i es queda blanca quan en Gerard, dret sobre la taula, s’abaixa pantalons i calçotets i comença a remenar el cul. “Estriptís!” xisclen esveradíssimes les nenes. “Guapo!” xiscla l’espontània. La senyu tanca fort els ulls i només pensa quina explicació donarà als pares demà, quan hagi corregut la veu…

Dedicat als amics mestres ;-)

Publicat a Time Out Barcelona nº56

Compra'm, compra'm, compra'm!

Que si compra’m una chuche, que si sobres de cromos, que si ara vull aquest rellotge de la Jelouquitty que val trenta euros… Trenta euros? Bye bye, Kitty! “Compra’m alguna cosa” és el mantra dels petits consumistes quan els treus a passejar. Es pensen que els adults som el banc central europeu, i si els dius que no portes diners, responen freds i calculadors: “Doncs ves al caixer que te’n doni”. Són despiatats. Alguns fins i tot exerceixen de mercenaris de l’afecte, fent-lo proporcional a la inversió efectuada. Ara, ells no s’hi maten gaire quan toca fer regals; sempre tenen el mateix as a la màniga: un dia van descobrir que et feien gràcia els seus dibuixets i ho exploten amb tot el morro; qualsevol guixot val. I tu, per no ferir-los l’autoestima, sempre acabes dient “Oh, quin dibuix més bonic!”, convençut que te l’ha fet amb tot el carinyo del món. Incaut!

Avui era a la tenda de queviures de la cantonada quan han entrat una àvia i la seva néta. La nena anava carregada de llaminadures que li acabava de comprar la iaia, i la dependenta, que sempre hi diu la seva, se la mira i li etziba: “Què, arruïnant l’àvia?”. La nena, passant de tot, ha continuat muntant la joguina de l’ou de xocolata mentre l’àvia comprava cava per celebrar el seu sant. “I què li has regalat a l’àvia pel seu sant?”, ha preguntat la dependenta a la nena. “Res” ha contestat ella tan fresca, per rectificar de seguida amb desgana: “buenu, sí, dibuixets. Per cert, iaia, m’has de comprar uns colors que valen 150 euros si vols que te’n faci més”.