El petit canalla de casa porta molta estona quiet, sense dir ni mu. Té la boca oberta i la mirada perduda, no ha tocat el berenar i no respon quan el crides pel seu nom. No pateixis, no està catatònic encara que ho sembli: la tele l’ha abduït. I és que el petit canalla està enganxat a la caixa tonta que programen els llestos que volen fer-nos tontos. S’empassa sèrie rere sèrie per insubstancial que sigui i suporta les pauses absorbint els anuncis com una esponja, distracció paliativa. Per la pantalla desfilen nines-bebé que es posen malaltes i que et diuen que tenen mocs (ves-te preparant, futur progenitor de petit canalla!), nines-noia que van al centre comercial i a la discoteca (nenes: així es lliga!; nens: com patireu!), mosqueteres ridícules de colors cursis que es trencaràn una ungla quan desenbeinin l’espasa, cotxets caríssims que corren sols (ho tens clar si de gran en vols un!), guerrers ferotges que arrenquen caps (qui ha dit incitació a la violència?) i la consola de torn sense la qual no ets ningú (tant tens, tant vals, nano: ves-ho aprenent)… Total, un grapat de valors acollonants.
I llavors, tu, que has provat sense èxit totes les paraules màgiques per deslliurar-lo de l’encanteri catòdic (com anem al parc i et deixo jugar amb el meu portàtil), tens un terrorífic déja vu: la nena de Poltergeist! La petita Carol Anne contactava amb els mals esperits de la casa a través de la tele o és que en realitat també estava abduïda per la caixa tonta i per això es va liar la que es va liar a casa seva?
La il·lustració és una recreació canallil d'un cartell de Poltergeist
Que bo el dibuix!!
ResponEliminaM'he interessat per veure el teu bloc a través de La reciclante. M'ha sorprés gratament i he rigut molt llegint algunes entrades. Continuaré visitant-te. Els dibuixos són molt bons. Quina enveja!
ResponEliminaBenvinguda, is@hz! Gràcies pels teus comentaris i torna sempre que vulguis!
ResponEliminaRaquel