El sibarita

He conegut un nen sibarita que només menja carn de vedella si és de Kobe –criada a base de massatges, bona cervesa i musica ambiental als estables– i beu aigua importada de Tasmània. De bebè portava bolquers d’un material similar al de la roba interior dels astronautes del Endeavour i mai va repetir un conjuntet de roba (de marca cara, esclar). Amb el lema “el meu nen no s’estarà de res” per bandera, la seva mare l’ha apuntat a tota mena d’activitats des que era un nadó. Primer va ser el massatge aiurvèdic per a bebès i després el ioga kundalini per a nens a partir d’un any. Ara el porta a tallers d’estratègia comunicativa preescolar –perquè diu que així ja anirà avançat quan comenci primària i passarà la mà per la cara als altres, que és del que es tracta–, i des dels dos anys que freqüenta la consulta d’un logopeda perquè el nen pronunciï amb tota claredat la vocal neutra; així no sonarà tant de can fanga quan vagin a la torre del Pirineu. Després de tot això pensareu que el pobre nen està estressat. Doncs no. El nen, convençut que pertany a un nivell superior, es mira els seus petits congèneres per sobre l’espatlla i amb el nas arrufat, i a casa s’ha convertit en un petit tirà que exigeix i reclama en lloc de demanar. El pitjor de tot, però, és la mirada condescendent que et dedica la seva mare al parc, quan el teu fill s’embruta al sorral i menja pedretes. Amb mig somriure sarcàstic se’l mira i et mira com dient, “Pobret, el crien com un animaló”. I ella cria el seu com una vadella de Kobe, no et fot?

Publicat a Time Out Barcelona nº31