dimarts, 16 de febrer de 2010

Jugues?

“Vols jugar a l’Uno?” pregunta la nena. L’Uno, aquell joc de cartes del que havieu fet tantes timbes amb els amics de la facultat i al que no guanyaves mai perquè sempre te la fotien! “Sí, juguem!”, respons animat. Contra una nena de nou anys segur que guanyes! La nena reparteix les cartes tota ilusionada, coloca la carta vista i comença la partida. Està tan concentradeta que et sap una mica de greu aprofitar-te de la teva superioritat d’adult, i decideixes donar-li una mica de peixet. Total, la matxacaràs igualment… “Aquesta carta vol dir que no pots tirar”, t’informa la nena amb la seva veueta. Fa tants anys que no jugues que ja no recordes gaire bé què volen dir algunes cartes. I tot seguit, afegeix: “Ah, i ara canviem de sentit i no pots tornar a tirar”. Uf, si que estàs peix! Et ve una carta bona, per la que el contrari ha d’agafar-ne un munt, i la tires. “Agafa’n deu!”, li dius triomfant. “No, em tocava a mi perquè just ara canviem de sentit. Agafa’n vint!”, replica tirant una altra carta. No entens res. La punyetera es treu normes de la màniga cada dos per tres i acabes amb tantes cartes a les mans que t’atabales del tot. I ella, vinga a tirar. Les normes són cada vegada més surrealistes i descarades; canvien ara sí, ara no. “Uno!” anuncia finalment la nena passats uns minuts, i tira la seva última carta. No et guanya: t’humilia. I tu donant-li peixet; que no saps que els petits canalles no tenen compassió? “I ara, m’has de donar 50 euros per haver perdut”, remata la nens. “Va, afluixa la pasta”.

Publicat a Time Out Barcelona nº23

Cap comentari:

Publica un comentari