dimecres, 9 de juny del 2010

CANALLADES a CRIATURES.CAT!

Atenció! Ara trobareu les Canallades de cada setmana a www.criatures.cat

dimecres, 12 de maig del 2010

Cria corbs...

El pare del primer quarta, separat, és un home culte, ateu i sense prejudicis culturals. Li ha costat sang, suor i llàgrimes (i hores de teràpia) desprendre’s dels tics dogmàtics d’una educació catòlica d’escola de capellans; del concepte de culpa, del de pecat o del dels mals pensaments, però ho ha fet. Manté una relació fàcil i civilitzada amb la seva ex, és un pare modern i té una existencia mitjanament feliç. Políticament desenganyat, però, ha redecorat la seva vida –com diu el proverbi suec– canviant quatre cosetes de lloc a casa. Però ara el pare del primer quarta està trasbalsat perquè aquest cap de setmana que li tocaven els nens, els molt canalles han torpedinat la seva línia de flotació. Tot ha vingut per unes làmines de dones nues, reproduccions d’obres de grans pintors, que s’ha penjat al dormitori. “Papa, per què col·lecciones dibuixos de dones despullades?”, ha preguntat tot seriós el nen, que té nou anys. “És art, fill meu”, ha contestat ell tot solemne. “Ecs, quin fàstic, això no és art, és una guarrada!”, ha sentenciat la nena, que té un parell d’anys més. “Però què dius, filla? Un cos nu és bonic”, ha argumentat el pare. “No, papa, és asquerós”, l’ha corregit el nen amb cara de fàstic. El pare del primer quarta no se’n sap avenir: com poden haver sortir tan conservadors? Però si els han educat com cal! I els petits inquisidors parlen baixet i li llencen mirades de reprobació. Estan a punt d’excomulgarlo. Per viciós. Per marrano. Per tenir làmines de dones nues al dormitori. “Doncs és el meu dormitori i m’hi penjo el que em dona la gana!” –ha replicat el pare amb indignació. I amb un estirabot preadolescent, s’hi ha tancat amb un cop de porta.

Dedicat al pare del primer quarta ;)

dimarts, 4 de maig del 2010

Jo ho sé tot i tu no

La Rafeleta Tothosap és el prototip més rabiós del petit canalla setciències. No cal que li expliquis res perquè ja sap de tot: més que els seus amics i més que els pares dels seus amics, no admet que ningú li ensenyi res i no tolera que li portin la contrària, perquè a casa seva estan en possessió de la veritat absoluta i això ja la coloca per sobre dels simples mortals. I és que la nena va pel món enarborant la bandera familiar de la supremacia intel·lectual; i els demés, a callar. Sap tot el que explica la mestra a classe, coneix el final de tots els contes i fa saber en to condescendent als seus petits companys que ells, malauradament, no són intel·ligents. Riu i fa que no amb el cap cada vegada que algun diu la seva a classe. La seva manera de pensar sempre és la bona i els demés estan tots equivocats; parlin del que parlin. Uf, no voldria trobar-me-la en una feina quan sigui gran, la Rafeleta! No us perdeu el sistema que fa servir per tal de catalogar els adults. Segons ella, els que tenen una professió amb un nom ben llarg i complicat d’escriure, com els seus pares, són els més intel·ligents de tots; la resta, mindundis de segona. Potser per això avui a classe quan la mestra els ha preguntat un per un que què volien ser de grans i el Ramonet ha dit que ell, de gran, seria tècnic superior de tocs a l’esfèrica i propulsor de cuirs rodons al fons d’una xarxa, la Rafeleta ha fet ullets i parpellejant vint-i-cinc vegades seguides li ha comunicat que a partir d’ara són nòvios.

divendres, 26 de març del 2010

Serà un geni!

Música de mozart, babyeinsteins, mètode Doman… ensinistrar futurs genis es l’obsessió de molts pares. N’hi ha que dissimulen i n’hi ha que no es tallen ni un pèl. Un d’aquests m’obre la porta, tot atrafegat. Du cartolines a les mans i un full de gomets a la boca “Pafa, pafa, fom a la fala”. I el segueixo. Deu estar jugant amb el nen, penso. Pero no. Sobre la taula hi ha una pila de cartolines blanques i una caixa grossa plena de gomets. S’asseu, es treu els gomets de la boca i els va enganxant a les cartolines. Com que és mestre de pretecnologia, imagino que prepara material per la classe del dilluns (és que treballa a l’escola pública), però tampoc. M’explica que allò és un nou sistema per a estimular l’inteligència del seu bebé. Es tracta d’enganxar un gomet a la primera cartolina, dos a la segona, i així fins arribar a cent gomets a la cartolina número cent. “Després les vas ensenyant al nen cada dia a la mateixa hora”. I afegeix, tot emocionat: “I fixa’t que totes les cartolines ténen forma de rectangle auri!”. Només faltava que em digués que les havia beneïdes en Punset. “El meu fill serà un geni i es dedicarà a les finances” –sentencia estarrufat– “i conduirà un mercedes i viurà a Pedralbes”. Tot seguit, em dedica una demostració pràctica i comença a ensenyar-li cartolines al nadó. “Mira! Mira com s’hi fixa!”, crida tot esverat. A la quarta cartolina, però, el bebè fa una glopada enorme sobre la cartolina… i sobre les finances, el mercedes, i la casa de Pedralbes. Geni de les finances? El teu fill serà okupa!

Publicat a Time Out Barcelona nº30

divendres, 19 de març del 2010

És la jungla!

Per fi sembla que arriba el bon temps, i amb ell un munt de propostes a l’aire lliure per als més petits: festivals de titelles, circs ambulants, ludoteques… Genial! Per fi podreu arrencar-los del sofà on s’han enquistat a veure tele tot l’hivern. Feliços, marxeu plegats a gaudir d’un bon espectacle infantil al carrer. Fa un bon dia, els nens semblen encantats amb la idea i per uns instants el cap de setmana s’ha convertit en una d’aquelles pelis familiars americanes on tot és perfecte. Però no podia durar gaire, la cosa. I és que no comptàveu amb els petits depredadors de la jungla urbana, habituals en aquest tipus d’actes a l’aire lliure especialment quan són gratuïts. No abunden, però es fan notar. Tot ha estat arribar al festival i trobar-se amb l’espectacle paral·lel que solen oferir aquestes alimañas, que diria la mare del Rodríguez de la Fuente: marcar territori a cops de colze, empentar per col·locar-se al davant de tot, colar-se a l’últim moment, boicotejar l’espectacle, emprenyar els actors per fer la gracieta… I no espereu que els seus pares els hi diguin res. És més: pobre de tu que els cridis l’atenció, perquè llavors el pare de l’alimaña muta en entrenador de fútbol chusquero; la mare, en cheerleader histèrica i ja la tenim liada. “Amb el meu nen no t’hi fiquis!”, t’escup el progenitor amb sorna carajillera. Discutiu, puja el tó, se’t dispara la pressió i acabeu marxant cap a casa renegant i engegant a la merda l’espectacle, l’aire lliure, i la maleïda fauna protegida.

Publicat a Time Out Barcelona nº69

divendres, 26 de febrer del 2010

Una de premis

A classe d’anglès de segon la professora ha organitzat un joc amb premi pel guanyador. Amb un parell de partides ha quedat clar que el vençedor indiscutible era l’Albertet, i després que tota la classe l’aplaudís, l’Albertet ha reclamat el seu premi: “Senyu, què em dones com a premi?”. I la senyoreta ha dit que el premi era una bossa de txutxes de les grans. “Apa, senyu, ja m’haguessis pogut portar una tia bona!”, ha dit l’Albertet fent-se el xulo. Tota la clase s’ha posat a riure. I la senyoreta, per tallar la vacilada del nen, ha contestat “Una tia bona? Va, Albertet, i què faries tu amb una tia bona, si només tens set anys?”. I tal com acaba de fer la pregunta, es fa un estrany silenci a l’aula. Ja no riuen. De cop, una veu diu: “Té raó”. I una altra: “És veritat, ho han dit a la tele”. Alguns nens fan que sí amb el cap. La tele. A saber què han vist; que s’empassen tots els diarios de no sé qui i demés porqueria sensacionalista. “Què passa?” pregunta la senyu, estranyada. “Que no vas veure la tele ahir al vespre, senyu?”, diu un nen. No, no la va veure. “Van fer un programa…”, diu una nena. “Sí, i van explicar que fins que no en tens dotze, res”, afegeix un nen. “Què?” diu la senyoreta. “Que fins llavors, de nyaca-nyaca, res, senyu”, informa un de la primera fila, amb cara de és-que-se-t’ha-d’explicar-tot. “Va, dona’m la bossa de txutxes”, suspira l’Albertet.

Publicat a Time Out Barcelona nº26

dimarts, 16 de febrer del 2010

Jugues?

“Vols jugar a l’Uno?” pregunta la nena. L’Uno, aquell joc de cartes del que havieu fet tantes timbes amb els amics de la facultat i al que no guanyaves mai perquè sempre te la fotien! “Sí, juguem!”, respons animat. Contra una nena de nou anys segur que guanyes! La nena reparteix les cartes tota ilusionada, coloca la carta vista i comença la partida. Està tan concentradeta que et sap una mica de greu aprofitar-te de la teva superioritat d’adult, i decideixes donar-li una mica de peixet. Total, la matxacaràs igualment… “Aquesta carta vol dir que no pots tirar”, t’informa la nena amb la seva veueta. Fa tants anys que no jugues que ja no recordes gaire bé què volen dir algunes cartes. I tot seguit, afegeix: “Ah, i ara canviem de sentit i no pots tornar a tirar”. Uf, si que estàs peix! Et ve una carta bona, per la que el contrari ha d’agafar-ne un munt, i la tires. “Agafa’n deu!”, li dius triomfant. “No, em tocava a mi perquè just ara canviem de sentit. Agafa’n vint!”, replica tirant una altra carta. No entens res. La punyetera es treu normes de la màniga cada dos per tres i acabes amb tantes cartes a les mans que t’atabales del tot. I ella, vinga a tirar. Les normes són cada vegada més surrealistes i descarades; canvien ara sí, ara no. “Uno!” anuncia finalment la nena passats uns minuts, i tira la seva última carta. No et guanya: t’humilia. I tu donant-li peixet; que no saps que els petits canalles no tenen compassió? “I ara, m’has de donar 50 euros per haver perdut”, remata la nens. “Va, afluixa la pasta”.

Publicat a Time Out Barcelona nº23

dimarts, 9 de febrer del 2010

El sibarita

He conegut un nen sibarita que només menja carn de vedella si és de Kobe –criada a base de massatges, bona cervesa i musica ambiental als estables– i beu aigua importada de Tasmània. De bebè portava bolquers d’un material similar al de la roba interior dels astronautes del Endeavour i mai va repetir un conjuntet de roba (de marca cara, esclar). Amb el lema “el meu nen no s’estarà de res” per bandera, la seva mare l’ha apuntat a tota mena d’activitats des que era un nadó. Primer va ser el massatge aiurvèdic per a bebès i després el ioga kundalini per a nens a partir d’un any. Ara el porta a tallers d’estratègia comunicativa preescolar –perquè diu que així ja anirà avançat quan comenci primària i passarà la mà per la cara als altres, que és del que es tracta–, i des dels dos anys que freqüenta la consulta d’un logopeda perquè el nen pronunciï amb tota claredat la vocal neutra; així no sonarà tant de can fanga quan vagin a la torre del Pirineu. Després de tot això pensareu que el pobre nen està estressat. Doncs no. El nen, convençut que pertany a un nivell superior, es mira els seus petits congèneres per sobre l’espatlla i amb el nas arrufat, i a casa s’ha convertit en un petit tirà que exigeix i reclama en lloc de demanar. El pitjor de tot, però, és la mirada condescendent que et dedica la seva mare al parc, quan el teu fill s’embruta al sorral i menja pedretes. Amb mig somriure sarcàstic se’l mira i et mira com dient, “Pobret, el crien com un animaló”. I ella cria el seu com una vadella de Kobe, no et fot?

Publicat a Time Out Barcelona nº31

dimarts, 2 de febrer del 2010

Atracadent!

“Papa, se’m mou una altra dent!” exclama cridant tota esverada la reina de la casa mentre amb la mà aparta d’una revolada el diari que fins ara el pare llegia tan tranquil. “El ratonsitu Pérez m’haurà de deixar un regalet!”, ha afegit triomfant. “Marinúria, ja tens deu anys. No ets una mica gran per això?”, li ha dit el pare. Ni cas. “Fixa’t, papa, es mou tant que podria caure’m avui mateix”. El pare, sense ànim de cedir, torna a la càrrega molt seriós: “Marinúria, et dic que ets massa gran per aquestes coses. Ja t’han caigut moltes dents. No tindràs un regal per totes i cada una”. Ui! això a la Marinúria no li ha agradat gens, però en lloc de recòrrer a l’estratègia de la llagrimeta i el rampell, la nena se’l mira als ulls i, freda i calculadora, li diu: “Papa, t’estic avisant amb temps. Me la puc arrencar avui, que és diumenge i està tot tancat, i no tindràs temps de comprar-me res”. Però què s’ha cregut la nena aquesta? El pare, enfadat, li diu que ja n’hi ha prou, que està castigada. “Però tindré regal o no?” insisteix la nena, amb to amenaçador. “Ja t’he dit que ets massa gran; i punt!” respon ferm el pare. “Papa, no voldràs que la meva germana petita perdi la il·lusió tan aviat si algú li diu qui deixa els regalets, oi que no?” insinua la petita xantatgista. Touché. “Digues-li al ratonsitu que em pot deixar el regal en efectiu”, ha rematat satisfeta.

Publicat a Time Out Barcelona n.64

divendres, 22 de gener del 2010

Únete a nosotrosss… (Intro)

El petit canalla de casa porta molta estona quiet, sense dir ni mu. Té la boca oberta i la mirada perduda, no ha tocat el berenar i no respon quan el crides pel seu nom. No pateixis, no està catatònic encara que ho sembli: la tele l’ha abduït. I és que el petit canalla està enganxat a la caixa tonta que programen els llestos que volen fer-nos tontos. S’empassa sèrie rere sèrie per insubstancial que sigui i suporta les pauses absorbint els anuncis com una esponja, distracció paliativa. Per la pantalla desfilen nines-bebé que es posen malaltes i que et diuen que tenen mocs (ves-te preparant, futur progenitor de petit canalla!), nines-noia que van al centre comercial i a la discoteca (nenes: així es lliga!; nens: com patireu!), mosqueteres ridícules de colors cursis que es trencaràn una ungla quan desenbeinin l’espasa, cotxets caríssims que corren sols (ho tens clar si de gran en vols un!), guerrers ferotges que arrenquen caps (qui ha dit incitació a la violència?) i la consola de torn sense la qual no ets ningú (tant tens, tant vals, nano: ves-ho aprenent)… Total, un grapat de valors acollonants.

I llavors, tu, que has provat sense èxit totes les paraules màgiques per deslliurar-lo de l’encanteri catòdic (com anem al parc i et deixo jugar amb el meu portàtil), tens un terrorífic déja vu: la nena de Poltergeist! La petita Carol Anne contactava amb els mals esperits de la casa a través de la tele o és que en realitat també estava abduïda per la caixa tonta i per això es va liar la que es va liar a casa seva?

La il·lustració és una recreació canallil d'un cartell de Poltergeist