dissabte, 25 de juliol del 2009

Sota el llit


Monstres negres, monstres peluts, monstres suats; amb moltes dents, amb berrugues i amb el bigoti de l'Aznar; sota el llit, sobre l'armari, dins la sopa en un batiscaf... Quan es fa fosc, són a tot arreu. "MAMAAA!", un crit et desperta. Fas que no el sents, mètode Estivill. Dos minuts després, la nena se't presenta com una aparició: "Mama, tinc por dels monstres". Tu mires de tranquil·litzar-la, li dius que no ha de tenir por, que no n'hi ha de monstres a casa, i que se'n torni al seu llitet, a dormir. "Acompanya'm", et suplica baixet mentre mira de reüll cap al passadís. La portes al seu llit i l'acotxes de nou, però no han passat ni deu minuts que ja la tornes a tenir allà.
"Mama, hi ha monstres sota el meu llit, puc dormir amb tu i el papa?". Llavors li expliques que els monstres no existeixen i ella et mira amb cara de "Sí, molt bé, els monstres no existeixen, però deixa'm dormir amb tu". Insisteixes: no pot dormir al vostre llit, va contra el mètode! Si cedeixes ara, quan creixi serà insegura, emocionalment inestable i no triomfarà mai a la vida. De cop, la petita rugeix amb una fúria que ni la nena de L'Exorcista. "Mama, oi que a tu t'agrada dormir amb el papa? Doncs a mi també m'agrada dormir amb vosaltres dos!". I davant d'això, a les tantes, ja no tens forces per discutir més. Tremolant, deixes que dormi amb vosaltres. I de pas, fas una ullada sota el vostre llit, no fos cas...

Publicat a Time Out Barcelona nº38

Mosqueta morta


"Les teves notes són una mica fluixes, Manelet". La mare d'en Manelet fa veu de preocupada; en Manelet, cara de que allò no va amb ell. "L'any que ve t'hauràs d'esforçar una mica més, fill meu", insisteix ella amb to benèvol. El nen
s'ha distret mirant una mosca. "Si no, no seràs res a la vida. I el teu pare i jo volem que, de gran, facis una bona carrera", continua. En Manelet se n'acaba d'adonar que la mosca té uns colors ben xulos. "Mira rei, ja sabem que no sempre és fàcil, però has d'apretar una miqueta, que tu pots", l'anima la mare. En Manelet és a punt de deduïr que la mosca deu ser mascle, perquè s'acaba d'enfilar sobre una altra mosca més petita i s'hi ha quedat enganxada per darrera. "Si aquest estiu estudies cada dia una miqueta, ja veuràs com millores", el motiva la mare. En Manelet està arribant a la conclusió que, efectivament, la mosca és mascle, perquè ara mateix (com ho diu la profe de natus?) copula (això!) amb la més petita. "I tu ets un nen intel·ligent, Manelet!", afegeix la mare amb mig somriure. En sentir això, en Manelet deixa estar les mosques, agafa la seva mare per la mà i la fa seure al sofà. "Mira, mama, deixa que t'expliqui una cosa", comença tot cerimoniós. "Hi ha dos tipus de nens, els nens intel·ligents, que són els que treuen bona nota a mates, i els nens espavilats. I tu tranquil·la, mama, que jo sóc dels espavilats. I som els que acabem vivint millor".

Publicat a Time Out Barcelona nº63

De tirans i insurrectes


Fa temps que viuen sota la dictadura dels cereals de marca per esmorzar, que no veuen altra cosa a la tele que el canal 24 hores de dibuixos animats i que al cotxe no s'escolta res més que el disc del Club Súper 3. Anys que no van de vacances on volen perquè toca recórrer tots els parcs temàtics de la península i mesos que el menú del cap de setmana es redueix a pizza i macarrons. O macarrons i pizza. No poden convidar amics a sopar perquè el nen els fa quedar malament superant-se gamberrada rera gamberrada, com el dia que es va pixar a la vichyssoise. Tampoc no van a sopar tots dos a un restaurant perquè, a la primera forquillada, la cangur els truca dient que no pot més i que marxa.
Però el més sorprenent de tot és que, lluny de castigar-lo, el deixen fer! Que si no volen reprimir-li els instints, que si en aquesta edat no se'ls poden posar límits, que si han d'experimentar... Tard o d'hora la cosa havia de petar i després d'una nit que no li han fet ni cas cada cop que els cridava, el nen s'ha llevat indignat, ha entrat al menjador disposat a muntar el numeret, i s'ha quedat de pedra en veure que per esmorzar tenia els espinacs que no havia volgut per sopar, que la tele ja no hi era i que a la paret de sobre el sofà hi havia una pintada que amb grans lletres vermelles deia "LLIBERTAT PARES OPRIMITS!".

Publicat a Time Out Barcelona 58

dimecres, 15 de juliol del 2009

L'Stòitxkov


"Papa, qui és l'Stòitxkov?" pregunta la veueta. El papa agafa aire, mira al cel buscant la il·luminació de sant Joan Gamper, s'aclareix la gola i explica que l'Stòitxkov era un davanter del Barça que agafava la pilota i no la deixava fins que feia gol, que era indomable i que formava part del gloriós dream team. "El què?". A la veueta això li sona a xino. I el pare, fent un esforç per no prendre's la pregunta com una blasfèmia, es posa dret, mà al pit, i recita l'alineació complerta del dream team pel nen i el seu amiguet, que fan cara rara fins que senten el nom d'en Guardiola. "No, papa, aquest senyor és l'entrenador del Barça!".
"Senyor? Però si és més jove que jo!", pensa el papa acollonit. I com riuen els nens quan els hi diu que el Schuster havia jugat al Barça! "Apa, papa, si aquest entrenaba al Madrit!" diu el nen. "No hase falta que dises nada más!" afegeix l'amiguet, i tots dos es pixen de riure.
"Això no pot ser!", remuga el pare indignat. I comença a parlar de les quatre lligues seguides del dream team i de la Copa d'Europa; i no prou satisfet, intenta recrear el gol d'en Koeman ("L'entrenador patata del Valènciaaa!", riuen els nens) a Wembley amb un coixí del sofà... i es fa un pinçament a l'esquena. Els dos nens es posen a enganxar cromos fent veure que no el veuen. "El teu pare sempre fa aquestes coses?".
I el pare no sap si li fa més mal el pinçament o saber que els seus ídols s'han fet grans, i que no només els futbolistes són més joves que ell, també ho comencen a ser alguns entrenadors. Sic transit gloria mundi.

Publicat a Time Out Barcelona nº36

dimarts, 7 de juliol del 2009

Ens morirem?


La Mercè, que té cinc anys, està preocupada perquè ha sentit per alguna banda que la gent es mor. Angoixada, ha agafat la seva cadireta de fusta vermella i s'ha plantat a la cuina, on el pare i la mare preparen el dinar. "Papa, mama, nosaltres no ens morirem mai, oi?". El pare i la mare s'han quedat clavats. S'han mirat l'un a l'altre i, en un d'aquells acords tàcits de progenitors, li han volgut dir la veritat amb molt de tacte: "Tothom es mor un dia o altre, reineta".
A la Mercè, esmaperduda, se li han negat els ullets, però abans que es posés a plorar, la seva mare ha intervingut ràpidament: "La gent es mor quan es fa velleta. S'arruguen molt i molt i al final es moren. I nosaltres encara no ens hem arrugat, oi?". Semblava que això la tranquil·litzava però, segons després, la nena ha dit: "Però el gat de la tieta es va morir i no tenia arrugues!". Moment de silenci. Ullets. "Els gats tenen pèl i no se'ls veuen les arrugues, reineta", ha contestat el pare. Ara sí. La Mercè ho ha vist lògic, s'ha tranquil·litzat, i ha marxat a jugar a casa de la veïneta. Una hora més tard, els seus pares han rebut una trucada de la mare de la veïneta exigint indignada que vagin a buscar la seva filla impertinent, que està asseguda a una cadireta vermella davant de l'àvia octogenària preguntant-li una i altra vegada que quan li falta per morir-se.

Publicat a Time Out Barcelona nº54

divendres, 3 de juliol del 2009

Papa, pipííí!


Ara que ja va sense bolquer, la Pepa, de dos anyets, ha après fa poquet a avisar quan té ganes d'anar al lavabo. Un petit pas per a ella i un gran pas per a la humanitat, que diria la mare del Neil Armstrong. Els seus pares estan molt contents, i ho troben superpràctic: són al sofà veient la tele i un concís "papa, pipí" els indica que han de dur-la corrents al lavabo. No sempre hi arriben a temps, però la nena avisa, i això és el que importa.
La petita ho troba d'allò més divertit. Una paraula seva i tot déu es movilitza al ritme de la musiqueta del Benny Hill per portar-la al lavabo cagant llets abans no s'ho faci a sobre; sobretot si ha dit "Caca". De fet, tan divertit ho troba que, de tant en tant, diu la paraula màgica només per veure'ls córrer; i quan arriben al lavabo i l'asseuen a la tassa, se'ls queda mirant amb cara desconcertada i murmura "Oh! Ada no sudt!", per tornar a donar la veu d'alarma just al moment en que tornen a seure al sofà.
L'altre dia va esperar que el seu pare s'enfilés a dalt de tot d'una escala a canviar una bombeta. "Papa, caca", va dir de cop. El pare es va fotre de lloros baixant a tota pressa i encara va una mica coix. Sembla que des de llavors l'han clissada, perquè ja no li fan tant de cas. Per això, després de tres avisos, ha decidit fer-s'ho a la catifa persa del menjador. Que n'aprenguin, home!

Publicat a Time Out Barcelona nº52