divendres, 26 de febrer del 2010

Una de premis

A classe d’anglès de segon la professora ha organitzat un joc amb premi pel guanyador. Amb un parell de partides ha quedat clar que el vençedor indiscutible era l’Albertet, i després que tota la classe l’aplaudís, l’Albertet ha reclamat el seu premi: “Senyu, què em dones com a premi?”. I la senyoreta ha dit que el premi era una bossa de txutxes de les grans. “Apa, senyu, ja m’haguessis pogut portar una tia bona!”, ha dit l’Albertet fent-se el xulo. Tota la clase s’ha posat a riure. I la senyoreta, per tallar la vacilada del nen, ha contestat “Una tia bona? Va, Albertet, i què faries tu amb una tia bona, si només tens set anys?”. I tal com acaba de fer la pregunta, es fa un estrany silenci a l’aula. Ja no riuen. De cop, una veu diu: “Té raó”. I una altra: “És veritat, ho han dit a la tele”. Alguns nens fan que sí amb el cap. La tele. A saber què han vist; que s’empassen tots els diarios de no sé qui i demés porqueria sensacionalista. “Què passa?” pregunta la senyu, estranyada. “Que no vas veure la tele ahir al vespre, senyu?”, diu un nen. No, no la va veure. “Van fer un programa…”, diu una nena. “Sí, i van explicar que fins que no en tens dotze, res”, afegeix un nen. “Què?” diu la senyoreta. “Que fins llavors, de nyaca-nyaca, res, senyu”, informa un de la primera fila, amb cara de és-que-se-t’ha-d’explicar-tot. “Va, dona’m la bossa de txutxes”, suspira l’Albertet.

Publicat a Time Out Barcelona nº26

dimarts, 16 de febrer del 2010

Jugues?

“Vols jugar a l’Uno?” pregunta la nena. L’Uno, aquell joc de cartes del que havieu fet tantes timbes amb els amics de la facultat i al que no guanyaves mai perquè sempre te la fotien! “Sí, juguem!”, respons animat. Contra una nena de nou anys segur que guanyes! La nena reparteix les cartes tota ilusionada, coloca la carta vista i comença la partida. Està tan concentradeta que et sap una mica de greu aprofitar-te de la teva superioritat d’adult, i decideixes donar-li una mica de peixet. Total, la matxacaràs igualment… “Aquesta carta vol dir que no pots tirar”, t’informa la nena amb la seva veueta. Fa tants anys que no jugues que ja no recordes gaire bé què volen dir algunes cartes. I tot seguit, afegeix: “Ah, i ara canviem de sentit i no pots tornar a tirar”. Uf, si que estàs peix! Et ve una carta bona, per la que el contrari ha d’agafar-ne un munt, i la tires. “Agafa’n deu!”, li dius triomfant. “No, em tocava a mi perquè just ara canviem de sentit. Agafa’n vint!”, replica tirant una altra carta. No entens res. La punyetera es treu normes de la màniga cada dos per tres i acabes amb tantes cartes a les mans que t’atabales del tot. I ella, vinga a tirar. Les normes són cada vegada més surrealistes i descarades; canvien ara sí, ara no. “Uno!” anuncia finalment la nena passats uns minuts, i tira la seva última carta. No et guanya: t’humilia. I tu donant-li peixet; que no saps que els petits canalles no tenen compassió? “I ara, m’has de donar 50 euros per haver perdut”, remata la nens. “Va, afluixa la pasta”.

Publicat a Time Out Barcelona nº23

dimarts, 9 de febrer del 2010

El sibarita

He conegut un nen sibarita que només menja carn de vedella si és de Kobe –criada a base de massatges, bona cervesa i musica ambiental als estables– i beu aigua importada de Tasmània. De bebè portava bolquers d’un material similar al de la roba interior dels astronautes del Endeavour i mai va repetir un conjuntet de roba (de marca cara, esclar). Amb el lema “el meu nen no s’estarà de res” per bandera, la seva mare l’ha apuntat a tota mena d’activitats des que era un nadó. Primer va ser el massatge aiurvèdic per a bebès i després el ioga kundalini per a nens a partir d’un any. Ara el porta a tallers d’estratègia comunicativa preescolar –perquè diu que així ja anirà avançat quan comenci primària i passarà la mà per la cara als altres, que és del que es tracta–, i des dels dos anys que freqüenta la consulta d’un logopeda perquè el nen pronunciï amb tota claredat la vocal neutra; així no sonarà tant de can fanga quan vagin a la torre del Pirineu. Després de tot això pensareu que el pobre nen està estressat. Doncs no. El nen, convençut que pertany a un nivell superior, es mira els seus petits congèneres per sobre l’espatlla i amb el nas arrufat, i a casa s’ha convertit en un petit tirà que exigeix i reclama en lloc de demanar. El pitjor de tot, però, és la mirada condescendent que et dedica la seva mare al parc, quan el teu fill s’embruta al sorral i menja pedretes. Amb mig somriure sarcàstic se’l mira i et mira com dient, “Pobret, el crien com un animaló”. I ella cria el seu com una vadella de Kobe, no et fot?

Publicat a Time Out Barcelona nº31

dimarts, 2 de febrer del 2010

Atracadent!

“Papa, se’m mou una altra dent!” exclama cridant tota esverada la reina de la casa mentre amb la mà aparta d’una revolada el diari que fins ara el pare llegia tan tranquil. “El ratonsitu Pérez m’haurà de deixar un regalet!”, ha afegit triomfant. “Marinúria, ja tens deu anys. No ets una mica gran per això?”, li ha dit el pare. Ni cas. “Fixa’t, papa, es mou tant que podria caure’m avui mateix”. El pare, sense ànim de cedir, torna a la càrrega molt seriós: “Marinúria, et dic que ets massa gran per aquestes coses. Ja t’han caigut moltes dents. No tindràs un regal per totes i cada una”. Ui! això a la Marinúria no li ha agradat gens, però en lloc de recòrrer a l’estratègia de la llagrimeta i el rampell, la nena se’l mira als ulls i, freda i calculadora, li diu: “Papa, t’estic avisant amb temps. Me la puc arrencar avui, que és diumenge i està tot tancat, i no tindràs temps de comprar-me res”. Però què s’ha cregut la nena aquesta? El pare, enfadat, li diu que ja n’hi ha prou, que està castigada. “Però tindré regal o no?” insisteix la nena, amb to amenaçador. “Ja t’he dit que ets massa gran; i punt!” respon ferm el pare. “Papa, no voldràs que la meva germana petita perdi la il·lusió tan aviat si algú li diu qui deixa els regalets, oi que no?” insinua la petita xantatgista. Touché. “Digues-li al ratonsitu que em pot deixar el regal en efectiu”, ha rematat satisfeta.

Publicat a Time Out Barcelona n.64