divendres, 27 de novembre del 2009

Que bé que va tenir "cuento"!

Conec un petit Woody Allen. No ho dic perquè es posi neuròtic o faci acudits de jueus, sino perquè darrerament està especialment sensibilitzat amb la seva salut, sobretot ara que hi ha tota aquesta histèria de la grip A. Resulta que ell ha passat la setmana refredat, amb febre i amb mal de panxa, i avui és el primer dia que, ja recuperat del tot, torna al parc a retrobar-se amb la seva colla d’amics; però encara fa el posat afectat i patidor de l’etern convalescent. Quan un dels seus col·legues del sorral li pregunta com està, ell se’l mira fent-se l’interessant i, tot digne, respon: “Tinc tos i la sodda pica”. I remata l’explicació amb un parell de dramàtiques estussegades mentre marxa capcot en direcció al gronxador. Allà, es gronxa amunt i avall, fins que arriba una veïna: “Ja et trobes millor, guapo?”. I el petit posa cara de circumstàncies. “Tinc mocs i vedtígen” i baixa del gronxador per acostar-se al grup de nenes que berenen assegudes a un dels bancs de fusta. Totes porten entrepans d’allò més suculents: pernil serrà, formatge, fuet… Però, ai!, els ulls del nostre petit s’han quedat fixats en el bocata de nutella que porta la nena més petita. La panxa li ha fet un rugit de lleó i el seu instint depredador, la resta: amb un moviment ràpid li ha pres l’entrepà a la nena, que s’ha posat a bramar. Mentre el renyen, el veiem replicar amb tota la cara bruta de xocolata: “És que tinc la grip A i no hi sento gaide bé”.

Publicat a Time Out Barcelona nº45

divendres, 20 de novembre del 2009

El Pistoles

Els pares del tercer segona, molt conscienciats amb el medi ambient, el comerç just i l’equilibri d’un món sostenible han volgut educar el seu fill en els valors més solidaris. Perfecte. Han mirat d’estalviar-li els jocs bèl·lics, els dibuixos animats violents i el llenguatge sexista. Difícil. Li han explicat amb molt de tacte que no tots els nens del món són tan afortunats com ell, que molts es veuen obligats a cosir pilotes de futbol sota una palmera tot el dia i d’altres a fer maons, i que no tenen la sort de poder anar a l’escola a aprendre coses. Dramàtic. Que la guerra és una calamitat i les armes, un invent retorçat d’alguna ment diabòlica, i que tant de bó el món se les pogués haver estalviades.

Per això encara no s’han recuperat de la impressió quan avui, el nen –que té tres anys i mig–, tornant de l’escola els hi ha explicat tot content que a l’hora del pati tots els nens –i nenes– de P3 juguen “a pistoles”. Astorats primer i indignats després, els pares li han preguntat que qui els hi havia ensenyat aquest joc. “Un nen de la classe que li diem el Pistoles”, ha contestat el seu fillet tot innocentó. I ha afegit que el nen en qüestió, el Pistoles, sempre els pressiona a tots per jugar-hi. “I vosaltres què li dieu a aquest nen?”, ha preguntat el pare, escandalitzat. “Nosaltres el matem”, ha sentenciat el petit.

Publicat a Time Out Barcelona nº46

divendres, 13 de novembre del 2009

El jersei nou (i de marca)

L’Adrianet ha vingut avui a classe amb el seu jersei nou. És de marca. I de color blau cel. Li dóna un aspecte d’allò més neocon, rosset com és i amb el posat estirat que té. Els altres nens se’l miren, uns meravellats per aquell jersei tan jeràrquic, d’altres impassibles. “Si només és un jersei!”, ha dit un. “Sssí, però ésss de marca!”, ha saltat una nena allargant molt les esses (i ha fet ullets a l’Adrianet). Avui més que mai, ell és el rei de la classe. Més que la setmana passada, quan va portar el seu Robot Megatronx que dispara bombes i arrenca els caps dels seus enemics; o l’altra, que va venir amb la seva nova mountain bike ("de mil euros", segons va fer saber a tothom) i no hi va deixar pujar ningú.

Faltava poc per plegar quan en Roc ha demanat per anar al lavabo. “Aguanta’t una mica, falta poc per sortir”, li ha dit la senyu. Però en Roc no pot aguantar, i la senyu, l’hi ha deixat anar. L’Adrianet s’hi ha afegit, i han marxat plegats (plegat, literalment, hi anava el pobre Roc!). Minuts després, corredisses al passadís i l’Adrianet que entra plorant a classe amb el jersei mullat, seguit d’en Roc, que també plora tot espantat. Entre sanglots, l’Adrianet explica que té el jersei de marca tacat de pipí del Roc. I és que el pobre Roc tenia tanta pixera que, només baixar-se els calçotets, allò ha pres vida pròpia per la presió retinguda i, com una mànega desbocada, ho ha ruixat tot a tort i a dret. Pipí de marca…

Publicat a Time Out Barcelona nº40

dijous, 5 de novembre del 2009

Che sarà, sarà

Entre els petits canalles hi ha nens entremaliats, nens moguts i nens repel·lents; i després, molt més enllà, hi ha nens –pocs, per sort– que són talment la llavor del diable, que diria la mare d'en Polanski. La Roberteta és un d’aquests exemplars; tan petita i tan malparida. Al seu costat, els maquiavèlics capos de la màfia russa són com la caputxeta vermella. A més de practicar com ningú l’art de tirar la pedra i amagar la mà, la nena és una dominadora nata: decideix a qui es convida a les festes d’aniversari dels demés nens i nenes, redistribueix de sotamà els papers de l’obra de teatre de l’escola, estigmatitza xais expiatoris… Això sí, davant dels grans sempre és la nena bona que coneixen a casa seva. Un angelet! De la manera que li agrada manar, el llop dels contes treballaria de sicari seu (i sense papers, esclar!), els tres porquets ja faria temps que s’haurien convertit en salsitxes barates i la bruixa dolenta acabaria menjant-se a queixalades la poma enverinada, sumida en una profunda depressió després de que, cruel i retorçada com és la Roberteta, li deixés anar que està vella i que tot li penja, o que porta un barret molt hortera. De gran no sé si la veig més de dominatrix o de presidenta de la comunitat de Madrid… Che sarà, sarà!

Publicat a Time Out Barcelona nº51