dijous, 25 de juny del 2009

Campaments d'estiu


Campaments d'estiu: una barreja entre Gran Hermano, la mili i South Park. Nens i nenes conviuen plegats amb monitors als que intenten torejar-se des del primer minut. Aviat veus qui és qui: els líders, els eterns números dos, els llepaculs, els rebels, el solitari...; i com s'organitzen: els lobbys de nenes, l'ONG dels enyorats, les aliances dels dèbils i 'la màfia'; un grupet que marca el territori, controla el menjador i lidera opinió a les activitats. Són els que tallen el bacallà (o el pollastre rebossat, pel que fa al cas). Però ull, que aquesta màfia no és més que una cortina de fum. Existeix un altre grup que, sense fer tant de soroll, en fa de molt més grosses: els nerds.
Poc populars i ens hàbils socialment, els nerds va al seu rotllo i són del tot imprevisibles. En una ocasió, inspeccionant habitacions, veig que la colla dels nerds, que dormen tots junts, tenen tota la roba pel terra. "Ei, que no teniu armaris o què?", els renyo. "Es que hem fet un terrari a l'armari, senyu". I m'ensenyen el merder de sorra, herbotes seques i insectes que han muntat a les prestatgeries. Capgrossos dins un bol d'aigua pudenta, formigues, un escarabat coix... M'informen que la joia de la corona és una Mantis, que em mostren satisfets: "la creuarem amb l'escarabat i després mirarem com se'l menja", proclamen. Un que fa ulls de boig explica seriós que volen arrencar les antenes a les formigues "per veure si així es maten entre elles" (tot en nom de la ciència, esclar), i un tercer suggereix que hi col·labori mentre un altre tanca la porta i la resta de petits mengeles em rodegen... Estic perduda!


Publicat a Time Out Barcelona nº29
Nota: dedicat als companys de summercamps!

divendres, 12 de juny del 2009

Preludi d'estiu


Caravana. I la ràdio diu que n'hi ha per estona, que les cues són quilomètriques. Quin pal. I els nens, cada vegada més pesadets. Maleït el moment que vau decidir passar el cap de setmana a la platja. "Per desconnectar", deia la teva dona. Amb una tornada així, la desconnexió –relativa, doncs els nens no han deixat de barallar-se en tot el cap de setmana– se'n va a fer punyetes. Si això és un preludi del que t'espera a les vacances d'estiu, que et diguin on has de signar per tornar a la feina ara mateix.
De cop i volta te n'adones que fa estona que els nens callen, i mires pel retro a veure si dormen. Doncs no. Estan fent llengotes per la finestreta al nen del cotxe del costat; que respon amb ganyotes. Els teus s'hi tornen. L'altre enganxa burilles al vidre i gesticula dient-los que són per a ells. Els teus li fan botifarra. L'intercanvi gestual va pujant de to, però és divertit, i no pots evitar riure; com a mínim, no fan soroll!
El nen de l'altre cotxe t'ha vist riure i et mira, desafiador, amb la mà al costat de la cara i el dit del mig ben dret. ¿Però què s'ha cregut aquest mico? Li treus la llengua i li tornes el gest, amb tota la mala llet del món. El nen es gira i et dedica un calvo. Ah sí? I just quan ets a punt de tornar-li el calvo, veus la cara de la seva mare, que et mira escandalitzada; i com el pare ha sortit del cotxe i ve directe a trencar-te la cara. "Papaaaaaa, quan falta per arribaaaar?", se't queixen els nens.

Jo, ogre


Després del nen posseït del súper, un dels espècimens de la fauna infantil que més ràbia fa és el nen tocacollons dels restaurants. Un petit vàndal fàcil de detectar perquè crida, munta el numeret mentre dina, o juga a la pista americana entre les taules. El pitjor de tot és que, per qualsevol dels postulats de la llei de Murphy, acabaràs seient a la taula del costat. Prepara't: t'acabes de convertir en espectador privilegiat i en víctima propiciatòria d'una tacada.
Primer no et treurà els ulls de sobre, buscant la manera de captar la teva atenció, a les bones o a les males. Si, conciliador, li rius alguna gracieta, ja l'has cagada, perquè no te'l treuràs de sobre. I si no li fas cas, passarà a l'atac. Pot començar donant cops de peu a la taula (i sentiràs un rutinari "Rei, no moleeeestis"; però res, el rei molesta), després et llençarà olives, crostons de pa, un ou ferrat... ; i arribarà a vessar-te l'aigua o a tacar-te sense voler amb el gelat de xocolata. Tot el que pugui passar, passarà. Fins i tot trobar-te'l amorrat al teu plat, com una aparició, perquè el teu dinar li ve més de gust que el seu. En aquell moment, la seva mare és ben capaç de dir-te: "Ai, senyor, que li fa res que li agafi una mica de lasanya? És que al nen li fa gràcia, i com que no ha volgut els seus macarrons, no voldria que es quedés amb gana".
Llavors ve quan et transformes en l'ogre dels contes i devores el nen i la mare que el va parir.
Bon profit!

Publicat a Time Out Barcelona nº72