divendres, 26 de febrer del 2010

Una de premis

A classe d’anglès de segon la professora ha organitzat un joc amb premi pel guanyador. Amb un parell de partides ha quedat clar que el vençedor indiscutible era l’Albertet, i després que tota la classe l’aplaudís, l’Albertet ha reclamat el seu premi: “Senyu, què em dones com a premi?”. I la senyoreta ha dit que el premi era una bossa de txutxes de les grans. “Apa, senyu, ja m’haguessis pogut portar una tia bona!”, ha dit l’Albertet fent-se el xulo. Tota la clase s’ha posat a riure. I la senyoreta, per tallar la vacilada del nen, ha contestat “Una tia bona? Va, Albertet, i què faries tu amb una tia bona, si només tens set anys?”. I tal com acaba de fer la pregunta, es fa un estrany silenci a l’aula. Ja no riuen. De cop, una veu diu: “Té raó”. I una altra: “És veritat, ho han dit a la tele”. Alguns nens fan que sí amb el cap. La tele. A saber què han vist; que s’empassen tots els diarios de no sé qui i demés porqueria sensacionalista. “Què passa?” pregunta la senyu, estranyada. “Que no vas veure la tele ahir al vespre, senyu?”, diu un nen. No, no la va veure. “Van fer un programa…”, diu una nena. “Sí, i van explicar que fins que no en tens dotze, res”, afegeix un nen. “Què?” diu la senyoreta. “Que fins llavors, de nyaca-nyaca, res, senyu”, informa un de la primera fila, amb cara de és-que-se-t’ha-d’explicar-tot. “Va, dona’m la bossa de txutxes”, suspira l’Albertet.

Publicat a Time Out Barcelona nº26

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada