CANALLADES a CRIATURES.CAT!

Atenció! Ara trobareu les Canallades de cada setmana a www.criatures.cat

Cria corbs...

El pare del primer quarta, separat, és un home culte, ateu i sense prejudicis culturals. Li ha costat sang, suor i llàgrimes (i hores de teràpia) desprendre’s dels tics dogmàtics d’una educació catòlica d’escola de capellans; del concepte de culpa, del de pecat o del dels mals pensaments, però ho ha fet. Manté una relació fàcil i civilitzada amb la seva ex, és un pare modern i té una existencia mitjanament feliç. Políticament desenganyat, però, ha redecorat la seva vida –com diu el proverbi suec– canviant quatre cosetes de lloc a casa. Però ara el pare del primer quarta està trasbalsat perquè aquest cap de setmana que li tocaven els nens, els molt canalles han torpedinat la seva línia de flotació. Tot ha vingut per unes làmines de dones nues, reproduccions d’obres de grans pintors, que s’ha penjat al dormitori. “Papa, per què col·lecciones dibuixos de dones despullades?”, ha preguntat tot seriós el nen, que té nou anys. “És art, fill meu”, ha contestat ell tot solemne. “Ecs, quin fàstic, això no és art, és una guarrada!”, ha sentenciat la nena, que té un parell d’anys més. “Però què dius, filla? Un cos nu és bonic”, ha argumentat el pare. “No, papa, és asquerós”, l’ha corregit el nen amb cara de fàstic. El pare del primer quarta no se’n sap avenir: com poden haver sortir tan conservadors? Però si els han educat com cal! I els petits inquisidors parlen baixet i li llencen mirades de reprobació. Estan a punt d’excomulgarlo. Per viciós. Per marrano. Per tenir làmines de dones nues al dormitori. “Doncs és el meu dormitori i m’hi penjo el que em dona la gana!” –ha replicat el pare amb indignació. I amb un estirabot preadolescent, s’hi ha tancat amb un cop de porta.

Dedicat al pare del primer quarta ;)

Jo ho sé tot i tu no

La Rafeleta Tothosap és el prototip més rabiós del petit canalla setciències. No cal que li expliquis res perquè ja sap de tot: més que els seus amics i més que els pares dels seus amics, no admet que ningú li ensenyi res i no tolera que li portin la contrària, perquè a casa seva estan en possessió de la veritat absoluta i això ja la coloca per sobre dels simples mortals. I és que la nena va pel món enarborant la bandera familiar de la supremacia intel·lectual; i els demés, a callar. Sap tot el que explica la mestra a classe, coneix el final de tots els contes i fa saber en to condescendent als seus petits companys que ells, malauradament, no són intel·ligents. Riu i fa que no amb el cap cada vegada que algun diu la seva a classe. La seva manera de pensar sempre és la bona i els demés estan tots equivocats; parlin del que parlin. Uf, no voldria trobar-me-la en una feina quan sigui gran, la Rafeleta! No us perdeu el sistema que fa servir per tal de catalogar els adults. Segons ella, els que tenen una professió amb un nom ben llarg i complicat d’escriure, com els seus pares, són els més intel·ligents de tots; la resta, mindundis de segona. Potser per això avui a classe quan la mestra els ha preguntat un per un que què volien ser de grans i el Ramonet ha dit que ell, de gran, seria tècnic superior de tocs a l’esfèrica i propulsor de cuirs rodons al fons d’una xarxa, la Rafeleta ha fet ullets i parpellejant vint-i-cinc vegades seguides li ha comunicat que a partir d’ara són nòvios.

Serà un geni!

Música de mozart, babyeinsteins, mètode Doman… ensinistrar futurs genis es l’obsessió de molts pares. N’hi ha que dissimulen i n’hi ha que no es tallen ni un pèl. Un d’aquests m’obre la porta, tot atrafegat. Du cartolines a les mans i un full de gomets a la boca “Pafa, pafa, fom a la fala”. I el segueixo. Deu estar jugant amb el nen, penso. Pero no. Sobre la taula hi ha una pila de cartolines blanques i una caixa grossa plena de gomets. S’asseu, es treu els gomets de la boca i els va enganxant a les cartolines. Com que és mestre de pretecnologia, imagino que prepara material per la classe del dilluns (és que treballa a l’escola pública), però tampoc. M’explica que allò és un nou sistema per a estimular l’inteligència del seu bebé. Es tracta d’enganxar un gomet a la primera cartolina, dos a la segona, i així fins arribar a cent gomets a la cartolina número cent. “Després les vas ensenyant al nen cada dia a la mateixa hora”. I afegeix, tot emocionat: “I fixa’t que totes les cartolines ténen forma de rectangle auri!”. Només faltava que em digués que les havia beneïdes en Punset. “El meu fill serà un geni i es dedicarà a les finances” –sentencia estarrufat– “i conduirà un mercedes i viurà a Pedralbes”. Tot seguit, em dedica una demostració pràctica i comença a ensenyar-li cartolines al nadó. “Mira! Mira com s’hi fixa!”, crida tot esverat. A la quarta cartolina, però, el bebè fa una glopada enorme sobre la cartolina… i sobre les finances, el mercedes, i la casa de Pedralbes. Geni de les finances? El teu fill serà okupa!

Publicat a Time Out Barcelona nº30

És la jungla!

Per fi sembla que arriba el bon temps, i amb ell un munt de propostes a l’aire lliure per als més petits: festivals de titelles, circs ambulants, ludoteques… Genial! Per fi podreu arrencar-los del sofà on s’han enquistat a veure tele tot l’hivern. Feliços, marxeu plegats a gaudir d’un bon espectacle infantil al carrer. Fa un bon dia, els nens semblen encantats amb la idea i per uns instants el cap de setmana s’ha convertit en una d’aquelles pelis familiars americanes on tot és perfecte. Però no podia durar gaire, la cosa. I és que no comptàveu amb els petits depredadors de la jungla urbana, habituals en aquest tipus d’actes a l’aire lliure especialment quan són gratuïts. No abunden, però es fan notar. Tot ha estat arribar al festival i trobar-se amb l’espectacle paral·lel que solen oferir aquestes alimañas, que diria la mare del Rodríguez de la Fuente: marcar territori a cops de colze, empentar per col·locar-se al davant de tot, colar-se a l’últim moment, boicotejar l’espectacle, emprenyar els actors per fer la gracieta… I no espereu que els seus pares els hi diguin res. És més: pobre de tu que els cridis l’atenció, perquè llavors el pare de l’alimaña muta en entrenador de fútbol chusquero; la mare, en cheerleader histèrica i ja la tenim liada. “Amb el meu nen no t’hi fiquis!”, t’escup el progenitor amb sorna carajillera. Discutiu, puja el tó, se’t dispara la pressió i acabeu marxant cap a casa renegant i engegant a la merda l’espectacle, l’aire lliure, i la maleïda fauna protegida.

Publicat a Time Out Barcelona nº69

Una de premis

A classe d’anglès de segon la professora ha organitzat un joc amb premi pel guanyador. Amb un parell de partides ha quedat clar que el vençedor indiscutible era l’Albertet, i després que tota la classe l’aplaudís, l’Albertet ha reclamat el seu premi: “Senyu, què em dones com a premi?”. I la senyoreta ha dit que el premi era una bossa de txutxes de les grans. “Apa, senyu, ja m’haguessis pogut portar una tia bona!”, ha dit l’Albertet fent-se el xulo. Tota la clase s’ha posat a riure. I la senyoreta, per tallar la vacilada del nen, ha contestat “Una tia bona? Va, Albertet, i què faries tu amb una tia bona, si només tens set anys?”. I tal com acaba de fer la pregunta, es fa un estrany silenci a l’aula. Ja no riuen. De cop, una veu diu: “Té raó”. I una altra: “És veritat, ho han dit a la tele”. Alguns nens fan que sí amb el cap. La tele. A saber què han vist; que s’empassen tots els diarios de no sé qui i demés porqueria sensacionalista. “Què passa?” pregunta la senyu, estranyada. “Que no vas veure la tele ahir al vespre, senyu?”, diu un nen. No, no la va veure. “Van fer un programa…”, diu una nena. “Sí, i van explicar que fins que no en tens dotze, res”, afegeix un nen. “Què?” diu la senyoreta. “Que fins llavors, de nyaca-nyaca, res, senyu”, informa un de la primera fila, amb cara de és-que-se-t’ha-d’explicar-tot. “Va, dona’m la bossa de txutxes”, suspira l’Albertet.

Publicat a Time Out Barcelona nº26

Jugues?

“Vols jugar a l’Uno?” pregunta la nena. L’Uno, aquell joc de cartes del que havieu fet tantes timbes amb els amics de la facultat i al que no guanyaves mai perquè sempre te la fotien! “Sí, juguem!”, respons animat. Contra una nena de nou anys segur que guanyes! La nena reparteix les cartes tota ilusionada, coloca la carta vista i comença la partida. Està tan concentradeta que et sap una mica de greu aprofitar-te de la teva superioritat d’adult, i decideixes donar-li una mica de peixet. Total, la matxacaràs igualment… “Aquesta carta vol dir que no pots tirar”, t’informa la nena amb la seva veueta. Fa tants anys que no jugues que ja no recordes gaire bé què volen dir algunes cartes. I tot seguit, afegeix: “Ah, i ara canviem de sentit i no pots tornar a tirar”. Uf, si que estàs peix! Et ve una carta bona, per la que el contrari ha d’agafar-ne un munt, i la tires. “Agafa’n deu!”, li dius triomfant. “No, em tocava a mi perquè just ara canviem de sentit. Agafa’n vint!”, replica tirant una altra carta. No entens res. La punyetera es treu normes de la màniga cada dos per tres i acabes amb tantes cartes a les mans que t’atabales del tot. I ella, vinga a tirar. Les normes són cada vegada més surrealistes i descarades; canvien ara sí, ara no. “Uno!” anuncia finalment la nena passats uns minuts, i tira la seva última carta. No et guanya: t’humilia. I tu donant-li peixet; que no saps que els petits canalles no tenen compassió? “I ara, m’has de donar 50 euros per haver perdut”, remata la nens. “Va, afluixa la pasta”.

Publicat a Time Out Barcelona nº23