Jo, marciana

De vegades una se sent extraterrestre. Vas per la vida convençuda que ho fas tot el millor que pots –sobre tot amb el primer fill, pagant la novatada– fins que, tard o d’hora, coincideixes amb un pare o una mare d’aquells que tot ho saben i que tenen un màster en com educar els fills dels altres. Qualsevol diria que formen part d’una lògia secreta on se’ls descobreix la veritat absoluta i universal. Sempre et tens un a prop, i apareix quan menys t’ho esperes. Avui, al parc, li has dut un entrepà de xocolata al teu nen, que feia bots de l’alegria quan l’ha vist. No n’hi dones sovint i, esclar, allò era una festassa! Mentre jugava i se’l menjava tot content, tu contemplaves emocionada aquell moment de felicitat absoluta fins que una veu femenina ha dit: “És dolentíssim que mengin coses dolces, no ho sabies?”. Grinyol de violí desafinat i tallada de rotllo. “Perdó?” demanes educadament. “Això, que el sucre els genera addició. Jo al meu només li dono patés d’algues, que aporten molts nutrients”. Eing? “I segur que de nit no et dorm bé”, diu condescendent. Però què diu? Si no la coneixes de res! “Si no l’alimentes bé, el seu cervell no es desenvoluparà com cal?”. De què va? “Tu vols que faci tres carreres i un doctorat?”, diu pujant el to per veure si reacciones. Però què és això, una càmera oculta? No pots ni badar boca. Veient que no respons, se’t queda mirant, et repassa de dalt a baix, sospira, i fa que no amb el cap. T’acaba de deixar per tonta. Està clar que no et voldran mai a la lògia (massa sucre quan eres petita, segur!).

Publicat a Time Out Barcelona nº20

Visca Suècia!

Barcelona, 8:30 del matí. Primer dia d’escola. La mare batalladora lluita perquè el seu fill esmorzi i no faci tard. El nen no es volia llevar ni vestir i ara es nega a beure's la llet. A la ràdio comenten que aquest any el curs escolar comença amb un ordinador portàtil per a cada nen i una tertuliana molt esverada diu que això és genial, i que a Suècia ja fa temps que ho fan; perquè a Suècia saben fer molt bé les coses, no com aquí. El locutor aporta una dada sobre el fracàs escolar i la tertuliana salta de seguida dient que a Suècia això no passa, perquè a Suècia són molt civilitzats i tenen un gran sistema educatiu. I que els nens suecs són molt llestos i molt ben educats… només li falta dir que se’ls veu més nets, de tan rossets i blanquets. “És un gran país, Suècia!”, sentencia amb l'entusiasme delirant propi d’en Pajares, l’Esteso i tota una generació que es delia per sucar amb les sueques. I mentre la mare batalladora negocia amb el seu fill si s’acaba o no la llet, que faran tard, pensa que els nens suecs deuen ser perfectes i que potser això de l’ordinador és el primer pas perquè els nens d’aquí siguin cada vegada més suecs; i es mira el seu petit canalla esperançada. Estocolm, 8:30 del matí. Primer dia de skola. La moder batalladora lluita perquè el seu son esmorzi i no faci tard. El nen no es volia llevar ni vestir i ara es nega a beure's la mjölk...

Tornem-hi!

Per fi. Per fi hem creuat el desert. Per fi s'acaben les vacances dels nens i torna a començar l'escola. Adéu a les incursions a la vostra habitació a les set del matí preguntant si anaveu a la piscina. Adéu a les baralles a l'hora de dinar, quan un emprenya a l'altre dient que és adoptat del Perú ("Doncs tu, del Camerún" - "Ets fots, perquè sóc l'Eto'o!"). Adéu a l'assetjament al que et sotmeten fins que els compres un gelat... i un altre, i un altre; i al mal de panxa que ve després. Adéu al no parar quiets i a l'anar al cine a empassar-se infumables pel·lícules infantils de la cartellera d'estiu (sort n'hem tingut d'Up!), i adéu al "quan falta?" cada vegada que pugen a un cotxe.

Per fi tornen a la seva rutineta de cada dia: matinar (per què ara els hi costa tant?), esmorzar (vaaa, acaba't la llet!) i cap al cole en cotxe. Hola als colapsos circulatoris de bon matí als voltants de les escoles de la ciutat; hola a la cartera nova, l'estoig nou, els llibres nous, la bata nova, l'equipament esportiu nou ("Mamaaa, que t'he dit que vull les vambes de l'Ussain Bolt!"); hola a la butxaca buida i a la targeta de crèdit transparent. Hola a les activitats extraescolars, a les excursions temàtiques i a les colònies. Hola a la nena prepotent de classe i hola a "és que el profe em té mania", hola als deures i al "jo no vull tornar mai més a l'escola". S'han acabat les vacances dels nens. Per fi?

Publicat a Time Out Barcelona nº34

Perdut?

Aprofitant la motivació que dóna el mes de setembre per començar de nou, apuntar-se a classes d'anglès, tornar al gimnàs i redecorar-se la vida, els pares d'en Pasqualet han decidit anar a la gran tenda de mobles que et muntes tu mateix per renovar l'habitació del nen, ara que ja han passat les vacances; i com que l'escola encara no ha començat (per molt que ells ho desitgin), s'emporten el petit.

La gran tenda és com un inmens laberint i en Pasqualet va boig corrent amunt i avall, saltant pels llits i amagant-se als armaris. Quan arriben a la secció de mobles infantils, es distreu amb altres nens que juguen sobre gandules de color llampant i sillonets amb visera que molen molt per amagar-s'hi i fer sustus. És llavors quan els pares aprofiten per mirar moblets i prendre mides; això sí, fent un cop d'ull de tant en tant per veure què fa el nen, que continua jugant i xerrant amb els altres menuts. Tot controlat, doncs.

Arriba l'hora de marxar i la mare se'n va a buscar-lo. "Va, Pasqualet, que marxem cap a casa". "Que coneixes el Pasqualet?", pregunta un senyor tot esverat. "Sóc la seva mare", respon ella estranyada. "És que ens ha dit que l'havien abandonat aquí!", diu el senyor mentre una altra dona tota preocupada s'acosta, esbufegant, amb dues dependentes i un vigilant de seguretat. La mare, furibunda, es mira en Pasqualet, exigint una explicació. "Mama, no ho entens. M'avorria i necessitava emocions fortes", ha deixat anar el petit temerari.

Publicat a Time Out Barcelona nº33